Tortell Poltrona té raó quan rondina dient que ens passem el dia parlant del circ com d’un espectacle grotesc que fa riure però no precisament en el bon sentit, com quan diem el “circ de la política”, per posar un exemple ara que estem en campanya. Haurem de buscar altres paraules, metàfores i gèneres –potser l’imperdible crític teatral Jordi Bordes ens podria ajudar–per definir algunes de les coses que passen en el Tour de França ara que estem veient l’edició més gloriosa de les últimes dècades. Dels escenaris i els paisatges físics ja en parla en els seus excel·lents articles en Quim Curbet, però n’hi ha d’altres que no són tan gratificants.

Escric, és clar, de com els seguidors envaeixen els Alps i els Pirineus aprofitant el descontrol per part d’una organització que sembla dirigida personalment per Macron o pel seu fracassat departament d’Interior. L’última moda dels que diuen passar-ho més bé just en el moment que passen els grans ciclistes de la prova, tant si és un escapat com un líder, és abaixar-se una mena de banyador descolorit i intentar córrer, mentre la peça de vestir prem els genolls, al costat de Pogacar i Vingegaard. L’objectiu no és mostrar l’habilitat en aquest nou esport, les curses de muntanya amb els genolls lligats, sinó exhibir a la càmera un anus pelut i infecte a major glòria, imagino, dels familiars i amics del subjecte en qüestió.

No fem de l’anècdota una categoria, però enmig dels respectuosos aficionats que porten anys i panys pujant als cims més llegendaris hi ha cada vegada més homes, dones, nens i nenes protagonitzant un gran carnestoltes, amb banderes cada vegada més gegantines, un fenomen que si bé justifica la fama d’esdeveniment únic del Tour converteix la ruta dels ciclistes en un perillós descens, paradoxalment, a l’infern.

Molts ciclistes, sobretot els que van al darrere i no s’hi juguen res, agraeixen l’ànim d’aquesta afició que s’hi deixa més la pell que els mateixos esportistes, però en altres casos acaben essent un vertader obstacle per a la competició. Imagineu un futbolista anant cap a porteria a marcar un gol amb milers de persones a un pam a cada banda cridant com si aquell fos l’últim dia de la seva vida.

Històricament ha passat de tot. Alguns corredors s’han estavellat, altres s’han vist empesos, les motos i els cotxes de l’organització sovint es veuen atrapats en una marabunta de colors que fan de la competició un totum revolutum en què ja no se sap si és més rellevant qui arriba primer, qui sobreviu enmig de la bogeria, quin individu la fa més grossa o qui aconsegueix acostar-se més amb el mòbil als ídols de les dues rodes. Sí, perquè els mòbils són una altra de les plagues d’aquests últims anys. Tothom es pensa que, enmig de la guerra, ell és Robert Capa i farà la fotografia de la seva vida mentre estira la mà just en el moment que passa un ciclista. Diana.

Tots aquests moments que retraten la imbecil·litat de moltes persones amb noms i cognoms no són immediatament amagats per vergonya aliena, sinó que van directament al museu dels horrors en què s’han convertit els comptes d’alguns usuaris a Instagram o TikTok, que han pervertit encara més tot això. Per als de la vella escola sempre ens quedarà la imatge de Pedro Delgado fotent-li una garrotada a un pesat que el volia acompanyar fos com fos corrent enganxat a la seva roda fins a l’arribada.