En abraçar les becaines de juliol, em vaig desencisar del ciclisme. Fins llavors, la meva història personal amb el Tour va començar amb el despertar vital, creient ser el gregari fidel de Miguel Indurain, l’aniquiladora càndida de pedaleig ferotge. Les rampes d’Hautacam van ser la metàfora de la mort de l’honradesa, deixant pas a una època de contrarellotges suïcides contra el ciclisme èpic, embrutant-lo de dopatge i amb la gendarmeria francesa de protagonista. Fins que Lance Armstrong, protegit per l’aurèola impol·luta d’haver vençut el càncer, va arrasar la muntanya per rebentar la història. Però la cobdícia derrota també les ànimes pures i amb la caiguda de l’americà el ciclisme es va convertir en un esport de timorats. Orfe d’herois, va deixar de pedalar a la meva vida. Fins l’any passat. Jonas Vingegaard, el treballador del peix, em va seduir vencent majestuós Tadej Pogacar, l’invencible eslovè, que també em va seduir per l’acceptació humil de la derrota, sense baixar de la bicicleta, lluitant amb tota l’ànima i amb el posat de qui no ha trencat mai un plat, dignificant el ciclisme agosarat.

Per delit dels espectadors, els dos, encorbats, rascant el cel i atacant-se a cor obert, escriuen batalles estratosfèriques muntanyenques en què el de menys és el vencedor perquè triomfa l’esport. Sortosament, amb aquest parell de bojos de la bicicleta, continuarem escalant enfervorits el Tormalet des del sofà de casa perquè no hi haurà manera que ens deixin fer la migdiada.