I de què parleu ara a esports? Pregunta clàssica estival que, certament, indigna. Hi ha gent que creu que, perquè el futbol està aturat, el món també. I segueix girant. Que ho preguntin al danès Jonas Vingeggard, que dimarts va clavar una queixalada brutal al Tour de França en una contrarellotge pletòrica en què va deixar estabornit l’eslovè Tadej Pogacar. Una exhibició de les que passen a la història. Vingegaard va arribar a la meta extenuat, esbufegant perquè ho va donar tot, rendibilitzant al màxim les flaqueses del seu rival més qualificat, al qual s’ha d’agrair que mantingui viva la flama davant d’aquest monstre. No podia dir ni fava, però l’ocasió s’ho valia perquè va apoderar-se despietadament d’un temps preciós, a més de donar un gran espectacle als espectadors de sofà i als milers de malats de ciclisme que es van aplegar a les carreteres franceses. El mateix Vingegaard va admetre que s’havia sorprès del seu rendiment, que havia arribat a límits que desconeixia.

Hores abans, tres catalanes, Iris Tió, Txell Mas i Paula Ramírez, havien guanyat l’or en el mundial de Fukuoka en la modalitat d’equip tècnic del que ara es diu natació artística i abans era natació sincronitzada, sincro per als amics poliesportius. S’entrenen al CAR de Sant Cugat, per acabar de catalanitzar una mica més l’èxit. La barcelonina Iris Tió s’està confirmant, tot i la seva joventut, com una nedadora de primer nivell. Falta la totpoderosa Rússia, no s’ha d’oblidar, però el paper de l’equip estatal està superant fins ara les previsions, am b un altre català, Dennis González, també fent-se d’or. Mentre s’espera l’inici de la natació, aquest cap de setmana van jugant els equips masculins i femenins de waterpolo, amb molts jugadors de casa a les seves files. Els nois, que amb David Martín, tècnic català, viuen una ratxa impressionant d’èxits en els últims anys, defensen el títol mundial. Les noies, que en clubs han viscut una temporada històrica amb el títol europeu del Sabadell i el subcampionat del Mataró, també volen podi.

I, paral·lelament, tenim l’europeu d’hoquei sobre patins a Sant Sadurní, escenari on es viu aquest esport, un dels bressols. El campionat es disputa al remodelat Ateneu Olímpic, idoni perquè no és ni massa gran ni massa petit. Els grans recintes, tret d’excepcions com el coliseu Aldo Cantoni de San Juan (Argentina), s’acostumen a veure buits i hi falta caliu en un esport que millora sensiblement en les distàncies curtes quan es veu i se sent en directe, encara que les transmissions han millorat i molt. Les dates i la calor, que provoca força aturades per eixugar la pista, evidentment, no hi juguen a favor. Sigui com vulgui, el campionat començarà divendres amb les semifinals, que, si no hi ha un daltabaix, enfrontaran els quatre aspirants: Espanya, Portugal, França i Itàlia. Fins ara fa la impressió que els favorits, lògicament, han amagat cartes tant d’intensitat física com de qüestions tàctiques. Són sis partits en sis dies i cal reservar forces amb temperatures molt altes –els porters em fan patir– i no donar tota la informació al rival. Per exemple, en l’Espanya-Portugal de dimarts, el portuguès Gonçalo Alves va llançar dues faltes directes, una a fora i la que va donar l’empat als portugueso. I segurament en una semifinal o una final potser hauria llançat les quatre de què va disposar el seu equip, sent com és un especialista empedreït.