Javier Tebas és un dels personatges més perniciosos per al Barça, i ja pot Laporta intentar llimar diferències. El club no fa prou calaix i, entre les exigències de l’ultradretà dirigent de LaLiga i que Messi –molt més necessari per facturar que per jugar a futbol– no ha vingut, la dotació de la secció de bàsquet ha rebut del dret i del revés. De 40 milions a 27 és un terç menys de pressupost i no podia ser que Mirotic se n’emportés 11 tot sol –la sortida de Jasikevicius no ha tingut només motivacions econòmiques– perquè l’equilibri hauria estat impossible. La solució ha estat abaratir a sac – si no hi ha més solució que passar pels jutjat, s’hi passarà– i reconstruir l’equip a partir d’un entrenador de casa i de jugadors sobre els quals Roger Grimau mantingui ascendència perquè gairebé (o sense el gairebé) han estat rivals seus a la pista com Brizuela, els germans Hernangómez i algun més que vindrà.

Aquesta recepta, que recullen tots els manuals de reconstrucció, té prou ingredients per sortir saborosa i 27 milions de pressupost continuaran situant el Barça en la banda alta dels pressupostos, només clarament al darrere del Madrid, el CSKA i el Milà, però més a prop de la classe mitjana. Gairebé tots els equips d’Europa podrien entomar una retallada semblant sense fer-ne un drama. Al cap i a la fi, continuen sent molts milions i donen marge de maniobra. Però, és aquest el cas del Barça? Pot permetre’s una temporada de transició? Amb entrenador debutant i la caiguda de pressupost s’hauria de poder respondre que sí, però l’experiència diu el contrari i la pròpia política comunicativa del club i del seu president sostenen el contrari –“Amb mi no hi ha temporades de transició”, “Perdre té conseqüències”– i afegeixen pressió a l’entrenador, però també a la direcció esportiva.

No cal ser el culer més pessimista per entendre que, si bé la possibilitat de resoldre favorablement i a cost assumible les sortides imprescindibles per ajustar-se als 27 milions hi és, la de no poder-ho tancar tot i tenir una plantilla amb equilibri i rols distorsionats, també. I si defensem que Roger Grimau és una aposta induïda per una conjuntura financera però vàlida en termes esportius, no és admissible cremar-lo en una hipotètica primera temporada sense títols.

El gran problema del Barça és també un dels leitmotivs de la seva existència, i es diu Madrid. El Barça de Grimau –ampliable a les altres seccions professionals, totes campiones de lliga– pot enganxar amb el seu bàsquet com ho feia ell mateix quan aixecava l’última Eurolliga (2010), però quan arribin els moments de la veritat i a davant hi hagi els rivals potents –ara més rics– amb entrenadors i estrelles que gaudeixen d’un plus de respecte, caldrà reforçar les conviccions pròpies i l’autoritat del tècnic en la mateixa proporció que puguin arribar les derrotes sensibles.

Enlloc consta que el Barça no tingui un geni a la banqueta. Però, per anar a l’exemple clàssic, si el 2008 a Laporta li haguessin tremolat les cames després de la derrota contra el Numància i l’empat contra del Racing i hagués dubtat de Guardiola, la història del Barça i del seu llorejat i aclamat entrenador s’hauria escrit d’una altra manera. Hi ha prou episodis que il·lustren la complexa vida d’un club que, per la seva dimensió i per com s’amplifica tot el que li passa, és massa sensible a la desestabilització i es converteix en una poderosa trituradora.