Tothom té viduïtats silenciades, absències mal resoltes que t’abracen una tarda de diumenge sense pluja, que t’atropellen una nit d’estiu en una platja de brisa assossegada, en definitiva, que t’abandonen en una carretera comarcal al costat de la cadira buida d’una prostituta: la vacuïtat omnipresent de qui et va fer feliç amb una melodia de Tracy Chapman cantant a la revolució.

Enyorar és agradable i té una mirada estètica copiosa per utilitzar-ho com a cultiu literari, és com viure dins un paisatge llòbrec de Friedrich o deambular amb nocturnitat pel barri vell d’una ciutat qualsevol. El gest absent per seduir qui va marxar sense plorar, qui no ens busca ni en una freda cançó de desamor.

De totes maneres, quan el prisma de com jutges la realitat està tenyit sempre pel vel de la nostàlgia, llavors la resta de la platea sent el plany feixuc de qui actua com una vídua amargada per un present que sempre li sembla insuficient. Aquí entraria el grupuscle de periodistes catalans creients dels mots de Guardiola qui ni els evangelistes amb les paràboles de Jesús de Natzaret: Més papistes que Pep I.

Però siguem comprensius, al final tothom té una necessitat intrínseca a transcendir i la mort de Déu a mans de Nietzche ha portat a flipar-nos amb el karma, energies vàries, constel·lacions diverses, i en la deïficació estúpida de personatges concrets per la seva capacitat d’excel·lir en terrenys mediàtics i ser bons comunicadors del mateix: a falta de Jordi Pujol per una qüestió de tràfic de missals, bo serà tenir Guardiola com el bon català que ens fa sentir millor com a país petit. Tot està per fer però no tot és possible.

A partir d’aquí, podríem recordar que en Guardiola és molt del Barça (i és veritat) però tampoc va fer cap gest de tornar quan al president amb vocació de persona non grata se’l va fer fora; ha trobat un context de diners sense fi no provinent del comerç de proximitat per aplicar amb calma el seu model envejable de futbol; i cada vegada li donem més l’estatus d’oracle de Cruyff quan ha passat, de moment, el 25% de la seva carrera com a entrenador a Can Barça (i anirà baixant el percentatge). Ens estem passant i ens fem mal.

En definitiva, la culpa no és seva perquè tan sols es dedica a fer la seva feina (de matrícula d’honor, és un geni), però els portaveus periodístics de l’associació de vídues d’en Guardiola esgoten i acaben essent nocius per a un club que no tornarà als anys de Guardiola perquè tampoc tornaran els Valdés, Piqué, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta, Messi. Per tant, només ens queda acostumar-nos a les absències fent que no sigui perjudicial per als que avui intenten aixecar-nos de la misèria.

(Dit això, Pep, no t’enfadis, si vols tornar, ja ho saps).