Comencem per aclarir el títol d’aquest article, no fos cas que hi hagi malentesos. Els mesos de juny i juliol, fins i tot el final de la primavera, són una bona època per als amants dels esports. Avui mateix estic pendent del desenllaç de l’obert britànic de golf, The Open, i de com Jonas Vingegaard arriba a París amb el merescudíssim mallot groc després d’una lluita apassionant contra el meravellós Pogacar. És probable que ho faci amb dues pantalles obertes al mateix temps i que també em connecti a algun partit del mundial femení de futbol. Com vaig fer diumenge passat amb el Tour a les rampes del Montblanc i la final de Wimbledon del relleu generacional. I si em trasllado en el temps cap a la infantesa i estiro una mica el calendari, puc evocar moltes cites esportives ineludibles. M’aturo un moment aquí per justificar el títol. Més enllà del futbol, la meva passió esportiva i la de molts més, em declaro practicant entusiasta del poliamor en molts esdeveniments esportius de magnitud universal. Ja n’he esmentat alguns, però n’hi ha molts més.

M’he dedicat molt temps a seguir els esports com a professional del periodisme i des de fa uns anys els torno a gaudir com a simple espectador. I dic torno perquè aquesta pràctica apassionant em trasllada a la infantesa i la joventut, l’època de l’educació sentimental que tots hem viscut però també l’època en què em vaig enamorar de l’esport, dels esports, per sempre.

Des dels orígens de l’esport televisat i des de la muntanya que formen els anys que tinc, ara veig Vingeggard i Pogacar però també em trasllado davant un televisor en blanc i negre i hi veig Luis Ocaña desafiant l’inexpugnable d’Eddy Merckx. Encara el veig caure al Col de Menté el 12 de juliol del 1971. Per a les dates exactes necessito l’ajuda dels cercadors d’internet, però no per a les imatges, que són inesborrables. Per això veig Scottie Scheffler i Jon Rahm avui al camp de Royal Liverpool, però també em trasllado a principis dels anys vuitanta del segle passat, quan TVE va començar les primeres retransmissions de golf, coincidint amb la irrupció del fenomen Seve Ballesteros en un món que dominaven els grans Nicklaus, Palmer, Player i Watson. I veig la final Alcaraz-Djokovic però revisc intensament les finals del 1980 i 1981 entre Borg i McEnroe, segurament les millors de la història si no excloem les de Federer i Nadal el 2007 i el 2008.

Ja he esmentat TVE, que durant els anys setanta i vuitanta va ser la principal responsable de la meva afició al poliamor esportiu. L’única pantalla que hi havia. No es podia triar com ara, encara que sigui pagant, però tampoc no era un desavantatge. En el calendari esportiu anual, no hi faltava cap esdeveniment i cada moment de l’any tenia el seu esport o la seva competició. Hi vèiem els mundials i europeus de futbol, els Jocs Olímpics, els mundials de natació i atletisme, entre d’altres, i ara tanco els ulls i veig córrer Carme Valero o Mariano Haro i la marxa de Jordi Llopart, i veig nedar Santiago Esteva i Natàlia Mas, i expectant veig com Vladímir Sálnikov baixa dels 15 minuts en els 1.500 metres a Moscou 80.

I em veig assegut puntualment davant la tele al costat del meu pare amb l’emoció de qui guanyarà aquest any la regata Oxford-Cambridge (llavors, quasi sempre Cambridge). O veient combats nocturns de boxa de José Duran o Joe Frazier. O el Cinc Nacions de rugbi: “Mira, Josep, aquest és metge; l’altre, arquitecte, i aquell, fuster.” Sí, quan el rugbi d’elit no era professional. De més gran, la cita amb Cerca de las estrellas, el programa de Ramón Trecet sobre l’NBA que ens va descobrir Magic Johnson, Larry Bird i Julius Erving.

No pararia, però l’espai se m’acaba. Del blanc i negre al color i del color a la multipantalla. Poliamor per sempre.