Jornada de reflexió
Avui, entre l’última etapa competitiva del Tour i el primer partit de pretemporada del Barça, la jornada oficial de reflexió per al vot en les eleccions de demà ens torna a demostrar que aquell qui diu que en això de l’esport no hi ha política és un malintencionat que escombra cap a casa.
Deixem de banda el triomf de Carlos Alcaraz, el campionat del món de natació que es fa al Japó o el de futbol femení que se celebra entre Austràlia i Nova Zelanda, i no serà tan sols les banderes i el rei dels aficionats el que el desmentiran, sinó l’apologètica dels mitjans que ens bombardegen.
Així doncs, com que tot això que hem observat aquests set dies és tan conegut que ja ningú no en fa cabal, preguntar-nos com és que l’expansió de la propaganda dels amos dels Estats mostri més adeptes que no pas contraris encara ens obre més qüestions que ens atabalen. I com que la primera resposta és el diner i la segona, la idolatria, i tan sols els ximples –i els idiotes– (si no són els amos) hi cauen (d’aquí la sentència sàvia que si volessin no veuríem mai el sol), provar d’anar a l’arrel (a pesar que el radicalisme no estigui de moda) potser ens il·lustra (paraula que més que provenir de posar llum ve del llatí polir o treure llustre).
Si han seguit el Tour, recordaran, ara, la contrarellotge de 22,4 km de dimarts 18 de juliol entre Passy i Combloux, a l’Alta Savoia, quan Jonas Vingegaard va fer cada quilòmetre en 4 segons menys que Tadej Pogacar, que ja feia una cursa esplèndida. Aquell dia, explica el ben possible guanyador de l’edició d’enguany del Tour, tot va rutllar alhora; l’alimentació, l’entrenament, la tàctica, fins i tot els errors propis (l’ordinador de la bicicleta li indicava kWh menors dels que pedalava) i aliens (els 14” perduts pel rival en canviar a mig fer la bicicleta) van girar tan fi que el resultat final va resultar increïble.
I si recorden l’etapa de l’endemà, tindran present el moment que a Méribel tot va sortir al revés a Pogacar i va perdre les forces; la falta de preparació dels darrers mesos per una fractura de l’abril a l’escafoide, una caiguda en els primers quilòmetres i les males sensacions d’una digestió deficitària que no li van dur a les cames l’energia suficient li van fer sumar en arribar a la meta els 7’35” de distància amb el mallot groc que ja semblen insalvables.
Si no són ben ximples, els optimistes i els pessimistes observen aquests moments culminants de la feina diària com l’asseveració de la seva manera de fer les coses i triomfen o fracassen depenent de si al final d’allò que esperen –de la projecció en el futur dels seus actes– els causa plaer o un dolor insofrible, i aleshores enarboren les banderes o les arrosseguen per terra.
Els cínics no; els cínics saben que tant els uns com els altres són uns fracassats, perquè viuen de l’esperança i de la decepció de la victòria que ells els teixeixen.
Per això Radiotelevisión Española retransmet el Tour només en castellà i la premsa en general no s’abraona sobre l’opacitat dels 122 milions dels comptes del Madrid apuntats per The Telegraph ni de la casualitat que tan sols una empresa –la del mateix club presidit per l’amo de la constructora ACS– optés a gestionar els prop de 565 milions dels aparcaments públics (sic) del nou estadi del club de futbol de la capital de l’Estat –que també eren notícies, encara que no ho sembli, d’aquesta setmana.
I mentrestant, avui, el Futbol Club Barcelona comença a competir en la igualtat de condicions del cas Negreira i reflexionem sobre què votar lliurement en les eleccions generals de demà sota la bandera victoriosa d’Espanya.