Els que som de vena xiru­caire ente­nem la mun­ta­nya com una acti­vi­tat social que cal com­par­tir amb amics o com­panys de club. Un cop que vaig anar tot sol a la vall d’Incles, a Andorra, per pujar el pic d’Esco­bes, les hores se’m van fer més llar­gues que un dia sense pa. A l’idíl·lic refugi de Juclar, sense més com­pa­nyia que la meva ànima, quan es va fer fosc m’avor­ria de mi mateix i de seguida me’n vaig anar al sobre. El marc era l’ideal per poder gau­dir de la mun­ta­nya en tota la seva ple­ni­tud; a més, el pic d’Esco­bes és estètic i té una grim­pada final que fa l’ascensió prou entre­tin­guda. Però què voleu que us digui... Hi va haver moments en què, sense ningú al cos­tat amb qui comen­tar la jugada o amo­llar alguna facècia, em vaig avor­rir com una ostra.

No tot­hom, però, veu la mun­ta­nya d’aquesta manera. Alguns han con­ver­tit l’acti­vi­tat alpinística en soli­tari gai­rebé en una raó de vida. És el cas, per exem­ple, de Sílvia Vidal, de qui ja vam par­lar fa temps en aquesta secció. La cata­lana, una dels millors del món en l’esca­lada de gran paret, no només afronta la majo­ria dels seus pro­jec­tes en soli­tari, sinó també inco­mu­ni­cada. Això afe­geix un plus de risc i peri­llo­si­tat a les seves esca­la­des, atès que poden allar­gar-se ben bé un parell de mesos en llocs remots on qual­se­vol acci­dent pot tenir un desen­llaç fatal. A Cata­lu­nya, però, el pio­ner en l’esca­lada en soli­tari és Anto­nio García Picazo, que entre les dècades dels vui­tanta i noranta va obrir un feix de vies tot sol, espe­ci­al­ment al massís de Mont­ser­rat, on també va equi­par la Tere­sina, la pri­mera via fer­rada de Cata­lu­nya, que actu­al­ment ja està des­man­te­llada.

Per a alguns, esca­lar en soli­tari res­pon a una pulsió inte­rior perquè es tro­ben la mar de bé amb si matei­xos, sense cap altra com­pa­nyia ani­mal que la fauna que puguin tro­bar-se. O pot­ser esca­len en soli­tari per poder subli­mar les sen­sa­ci­ons que aporta l’acti­vi­tat. En altres casos, però, res­pon a una decisió deli­be­rada que té més a veure amb una visió gai­rebé misantròpica de la vida. Que ho expli­quin, si no, a Wal­ter Bonatti, con­si­de­rat el millor alpi­nista de tots els temps. El greu epi­sodi que va viure en la pri­mera ascensió al K2, on va ser aban­do­nat una nit a la intempèrie pels seus com­panys d’expe­dició, va ser el ger­men de la seva bri­llant car­rera com a esca­la­dor en soli­tari, que va cul­mi­nar amb una ascensió èpica a la cara nord del Cerví. “Millor sol que en mala com­pa­nyia”, podria ser el lema de vida de Bonatti.

Hi ha qui reves­teix les seves ascen­si­ons en soli­tari d’una pàtina de mis­ti­cisme i espi­ri­tu­a­li­tat. És allò tan gas­tat per les xar­xes soci­als de tro­bar-se “un mateix”, mirar “cap al teu inte­rior” i bus­car “un sig­ni­fi­cat a la vida”. La majo­ria de vega­des es tracta d’una impos­tura total amb l’únic objec­tiu de fer el tifa a Ins­ta­gram. En rea­li­tat, només l’alpi­nista César Pérez de Tudela i qua­tre gats més tenen prou vida inte­rior i les idees prou clares per arti­cu­lar un pen­sa­ment a par­tir de les seves acti­vi­tats alpinísti­ques que defugi els tòpics més tro­nats de la filo­so­fia de but­xaca. Qui va dur l’acti­vi­tat en soli­tari gai­rebé al límit va ser l’italià Casi­miro Fer­rari, que va aban­do­nar el seu país i la família per ins­tal·lar-se a la Patagònia, on, a més de viure com un ana­co­reta, va ser el pri­mer a esca­lar el Cerro Torre i on, tot sol, va asso­lir “la lli­ber­tat física i inte­rior”.