Opinió

No tot és el Tour

Diu­menge Jonas Vin­ge­ga­ard va tor­nar a acon­se­guir la foto­gra­fia més desit­jada per qual­se­vol ciclista: de groc amb l’Arc del Tri­omf de París al fons, que cer­ti­fica que ha gua­nyat el Tour de França. Va superar de molt Tadej Poga­car, a qui molts veien com a favo­rit abans de començar. Ara tots dos han gua­nyat dues vega­des la cursa fran­cesa i l’any que ve tor­na­ran a com­pe­tir-hi. Però, men­tre que aquest any el danès s’ha mos­trat sòlid com una roca, l’eslovè ha aguan­tat dues set­ma­nes però a la ter­cera s’ha des­fet com un terròs de sucre, pri­mer en la con­tra­re­llotge i després als Alps de la Savoia.

Com pot ser que Poga­car, un cor­re­dor d’època, hagi reben­tat i hagi aca­bat a tants minuts del pri­mer? Hi ha tres res­pos­tes temp­ta­ti­ves i no exclo­ents. La pri­mera és la lesió. A l’abril va caure, es va fer mal a la mà i només ha pogut fer un bon bloc d’entre­na­ment pel Tour, en lloc dels dos que ha fet el seu rival. La segona és que ha tro­bat un rival més fort que ell a l’alta mun­ta­nya i, faci el que faci, els pro­pers anys perdrà con­tra Vin­ge­ga­ard. La ter­cera és que dis­persa massa els objec­tius i no s’enfoca prou en el Tour, com sí que ho fa el seu rival.

Jo no sé quina res­posta és la cor­recta, però Poga­car haurà de deci­dir en el futur si es vol cen­trar només en el Tour, com han fet els que l’han gua­nyat en diver­ses edi­ci­ons en les últi­mes dècades: Fro­ome, Con­ta­dor, Indu­rain, etc., o vol con­ti­nuar inten­tant gua­nyar altres cur­ses.

El Tour és la cursa ciclista més impor­tant del món amb diferència i per tant l’apa­ra­dor més impor­tant per als ciclis­tes, els equips i els patro­ci­na­dors. Però el ciclisme no s’acaba amb el juliol francès. Hi ha altres vol­tes de tres set­ma­nes, com ara el Giro d’Itàlia. Hi ha vol­tes d’una set­mana, com ara la Volta a Cata­lu­nya. I hi ha cur­ses d’un dia com ara el mun­dial i els cinc monu­ments: la Milà-San Remo, el Tour de Flan­des, la París-Rou­baix, la Lieja-Bas­togne-Lieja i el Giro de la Llom­bar­dia. Només hi ha tres ciclis­tes que els hagin gua­nyat tots cinc: Rik van Looy, Eddy Merckx i Roger de Vla­e­minck. Tots tres eren bel­gues, tots tres com­pe­tien abans de la tele­visió en color, i només un també va gua­nyar el Tour, Eddy Merckx.

Els que tenen pos­si­bi­li­tats reals de gua­nyar una cursa d’un dia gai­rebé mai gua­nyen una volta de tres set­ma­nes i a l’inrevés, perquè són per­fils de cor­re­dors molt dife­rents. Si ho com­paréssim amb l’atle­tisme, podríem dir que no és gaire habi­tual que algú pugui gua­nyar els 110 metres tan­ques, els 5.000 metres i la marató. És tan poc habi­tual que en més de cent anys només hi ha hagut tres ciclis­tes que hagin gua­nyat el Tour de Flan­des i el Tour de França durant la seva car­rera: Loui­son Bobet, Eddy Merckx i Tadej Poga­car.

L’eslovè ja ha gua­nyat tres dels cinc monu­ments, només li fal­ten la París-Rou­baix i la Milà-San Remo. Si ho acon­seguís seria indis­cu­ti­ble­ment el segon millor ciclista de la història, i podríem dis­cu­tir si el pri­mer. Si només gua­nya algun Tour de França més, en canvi, pujarà algun graó d’un grup força més nombrós.

Tot i que el dis­curs majo­ri­tari en molts àmbits és el de con­cen­trar esforços i jugar-s’ho tot a una carta perquè voler és poder, de vega­des és millor, en el ciclisme i a la vida, no posar tots els ous al mateix cis­tell. Així, si no podem acon­se­guir alguna cosa que volem, no serà la fi del món ni tot perdrà el sen­tit, perquè pot­ser n’acon­se­guim d’altres. La vida té mol­tes face­tes dife­rents, i el ciclisme no s’acaba al juliol.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)