Gent de paper d’estrassa
Llevar-se a ¼ de 5 de la matinada per veure un partit de futbol jugat a 9.700 km i trobar que es retarda més de mitja hora per problemes de trànsit fa veure amb una mica més d’indulgència els adeptes a la puntualitat peti qui peti. Mantenir com una mostra de civilització anar com les broques del rellotge sempre m’ha semblat paradoxal, més propi dels partidaris de la inexactitud que no pas dels qui pensem que la naturalesa té el seu ritme i que convé adaptar-s’hi. Com que el calendari, i el rellotge, és una manera d’ajustar-se al recompte artificial del temps, anar a l’hora depèn sempre de creure que qui paga mana; tant des d’abans que Cèsar el remogués, com explica Plutarc a la vida que li dedica, com la matinada de dijous passat, quan el partit entre l’Arsenal i el FC Barcelona va començar quan als amos de l’embolcall del camp els va donar la gana.
El SoFi Stadium de Los Angeles, Califòrnia, l’han construït en el rovell col·lapsat de l’ou de la capital mundial de la indústria de l’espectacle; és l’estadi més car del món (va costar, fins que es va inaugurar fa un parell d’anys, 5.000 milions de dòlars) i a pesar de tenir tan poca experiència ja va ser la seu de la final interplanetària de la lliga de futbol nord-americà, la Super Bowl, de l’any passat, s’hi disputarà la final de la copa del món de futbol del 2026 i serà la seu, el 2028, dels jocs de la XXXIV Olimpíada. Per fer-hi un tomb, fan pagar entre 40 i 60 dòlars i té 260 llotges de luxe (a 6.000 o 12.500 dòlars), 13.000 seients Premium (de 1.000 a 1.500 dòlars) i, fins a les 70.000 localitats, les altres entrades poden costar de 150 a 990 dòlars. Amb el tiquet, els plebeus, si no traspassen el nivell que els pertoca, poden voltar tota l’escena de l’espectacle que s’hi faci (perquè, com el Colosseu de Roma, pot organitzar diversos tipus d’esdeveniments d’aglutinació de masses) sense perdre-se’n cap detall, perquè no hi ha parets, sinó una estructura de pilars i travesseres que, a més, permet que hi corri l’aire; i igual com el Colosseu, que també col·lapsava el trànsit a la capital de l’imperi llatí, està cobert –si bé permanentment i d’una manera completa, a diferència del seu cosí mil·lenari–. Té tants llums led al sostre que pot emetre anuncis i missatges visibles fins i tot des d’un satèl·lit i una pantalla de televisió tan espectacular que fa 109 metres, té una tecnologia de visió 4K, 260 altaveus i fa la volta, per dins, a l’estadi. Hi ha 2.500 punts wifi, 20 restaurants, un museu de peces folklòriques afroamericanes, els missatges s’hi tradueixen en la llengua dels hispans que hi van en tromba i l’estructura de l’espai de 290.000 m², a partir dels 30 metres sota el nivell de terra on comencen els 150 que fa d’alçada, perquè no obstaculitzin l’aterratge dels avions de l’aeroport internacional que té al final del mateix carrer, s’aguanta amb 37 columnes de 20.000 tones de càrrega cadascuna a prova dels terratrèmols de la falla de Sant Andrés, on se sustenta.
I dijous, l’herba de l’excusa de tot aquest complex, una gespa artificial biològicament dissenyada, s’arrencava als peus dels jugadors fent obrir els ulls adormits davant de l’objectiu de tanta inversió i tecnologia: quan a la mitja part el rec va ser servit per una colla d’escarrassats amb un parell de mànegues de jardí –però llargues, sí, i de mida grossa– i els milers d’hispans i d’altra majoria que no és VIP van saludar extasiats la càmera des dels seients més barats i amb les samarretes caríssimes d’equips de tan lluny, l’estadi es va convertir en la caixa d’una arma protegida per manyocs de paper d’estrassa.