Aquests darrers dies a Girona hem rebut garrotades per totes bandes. Una de les més habituals és la de caricaturitzar-nos com una franquícia del City dopada econòmicament. No podem negar que el 47% de les accions del club són de capital dels Emirats Àrabs, coses del futbol d’avui. Ja sigui per motius ètics, pel fet que el hòlding el dirigeixin reconeguts exbarcelonistes o per la figura de Guardiola, que desperta admiració i odi a parts iguals, detecto que alguns socis amaguen, refusen o menyspreen aquesta vinculació. Entenc tots els punts de vista, però jo he optat per flexibilitzar la moral i des del 2017, quan van entrar al club, m’he fet un citizen més.

Soc dels que cantussegen We’ve got Guardiola, Boys in Blue o Hey Jude mentre camina pel carrer, soc dels que no es perden cap partit de Premier ni de Champions i crida “Yes!” a cada gol, dels que han vist els documentals de les temporades de victòries, dels que pateixen per les seves derrotes i gaudeixen del seu futbol simfònic. No sé si considerar-me una viuda, però com a cruyffista no puc amagar la meva devoció per Guardiola i aplaudeixo amb les orelles l’estil de Míchel que tant s’apropa al d’en Pep. M’he fet Skyblue i em felicito pel fet de tenir en l’accionariat el millor club dels darrers anys a Europa. Sí, d’inconvenients i contradiccions també n’hi ha, però el futbol té aquell punt irracional i inexplicable. Ho reconec, soc un pujacarros, però això sí, ara i sempre, Girona més!