Els penals van sortir creu per a una selecció espanyola femenina de waterpolo que s’ha acostumat a arribar ben lluny. Amb dotze catalanes (de catorze) i rendiments com el de la màxima golejadora de la competició, la sabadellenca Judith Forca, i el de l’MVP, la jove rubinenca Elena Ruiz. L’equip masculí, amb vuit catalans, va obtenir el bronze després de veure barrat pels pèls el pas a la final. Dels 29 waterpolistes dels equips espanyols, 27 eren de clubs del país. També en el mundial de Fukuoka, la federació espanyola va acumular set medalles en natació artística, sis de les quals amb protagonisme català. Fa vuit dies, deu jugadors catalans (d’onze) celebraven a Sant Sadurní l’europeu d’hoquei sobre patins. El tercer consecutiu, que podria ser perfectament de Catalunya (nou catalans en els dos anteriors) però que és d’Espanya. Mèrits catalans, premis espanyols.

Aquesta setmana també s’ha jugat el Catalunya-Argentina de bàsquet masculí al Nou Congost, un èxit que va servir no només per al retorn d’una selecció que feia 18 anys que no jugava, sinó per reivindicar que en volem més i que els volem oficials. Cada vegada que hi ha partits així ens preguntem a què podríem aspirar en grans campionats. Molts esports ens ho demostren. El temor és quan i com hi arribarem. Fa temps vaig assumir que només tenint un estat propi superaríem els obstacles que ens han posat, ens posen i ens posaran. I em sembla que no ho tenim a tocar.