Les floretes de Canut

Bui­dant el pap i visi­ble­ment dol­gut. Ber­nat Canut diu que no té ran­cor cap a l’Spar Girona però, en una entre­vista a L’Espor­tiu, la set­mana pas­sada, reco­nei­xia que ha estat cap de turc per una situ­ació de la qual no se sent cent per cent cul­pa­ble. I així com va pas­sar en el seu moment amb Èric Surís i Alfred Julbe –els entre­na­dors que el van pre­ce­dir en el club–, el dis­tan­ci­a­ment no sem­bla gaire amistós. Tot al con­trari. Un entre­na­dor més que marxa de Girona cri­ti­cant les for­mes en què ha estat aco­mi­a­dat i apun­tant de nou cap a la direc­tiva. No foca­litza tant aquest res­sen­ti­ment en el fet sinó en la manera com s’ha produït. Evi­dent­ment, des de la seva visió de part afec­tada. I, per tant, gens impar­cial. Mal­grat tot, segu­ra­ment no esta­ria de més que es generés una certa reflexió des del club.

No hau­ria de ser una tònica habi­tual que els entre­na­dors mar­xin rene­gant de les mane­res en què es talla la relació con­trac­tual. I, a l’Uni Girona, dels tres dar­rers entre­na­dors que han pas­sat per la casa, cap ho fa llançant flo­re­tes cap a la direc­tiva. És inne­ga­ble que, quan es bus­quen noves dinàmiques, el més lògic és un canvi de lide­ratge a la ban­queta. És el més fàcil i, alhora, sol ser el més efec­tiu. No perquè la per­sona en qüestió no tin­gui qua­li­tat ni talent per exer­cir el càrrec. Canut ha demos­trat al mun­dial sub 19 femení que és un gran entre­na­dor. Les cir­cumstàncies i l’entorn t’impul­sen o et gene­ren mil entre­bancs. I acaba sent la mateixa per­sona. Res a dir. I difícil­ment la res­cissió és una decisió com­par­tida per la per­sona afec­tada. També com­pren­si­ble. Per tant, la con­se­cució de fets és gai­rebé ine­vi­ta­ble i ningú pot dir que impre­vi­si­ble. Ara bé, la manera com s’arriba a aquest punt –i com s’acorda– sí que pot ser con­tro­la­ble. I, en aquest con­text, cui­dar les mane­res no és obli­ga­tori, però sí molt reco­ma­na­ble. Per molts motius. Perquè la vida dona mol­tes vol­tes. I perquè gene­rar aquests cor­rents nega­tius a l’entorn del club, obrint debats de qui és el bo i qui el dolent, no aporta mai res posi­tiu.

En aquesta història, però, ens falta encara per escol­tar una versió. La del club. Pot­ser no la tin­drem mai. Ofi­ci­o­sa­ment en sabrem alguna cosa. Públi­ca­ment és com­pli­cat que es pro­nunciï. I segu­ra­ment és la millor manera de tan­car aquest capítol. No seria el moment d’obrir una tanda infi­nita de retrets. Els camins dels afec­tats s’han sepa­rat i no ser­vi­ria abso­lu­ta­ment per a res. Ara és el torn del lide­ratge de Laura Antoja i d’una plan­ti­lla molt reno­vada que entoma un nou repte i un canvi d’etapa. Aquí és on real­ment cal foca­lit­zar tots els esforços i la uni­tat del club i de l’afició. Però insis­teixo en aquest procés de reflexió interna, que pot ser paral·lel i no exclo­ent d’aquest nou moment.

En rea­li­tat és tan fàcil com reconèixer que la tem­po­rada pas­sada es van come­tre errors a totes ban­des. Des de la ban­queta i des de la direc­tiva. Segu­ra­ment és certa la mala pla­ni­fi­cació des del club que asse­nyala Canut, amb una aposta arris­cada que no dei­xava marge als impre­vis­tos. I de fets sobre­vin­guts, abo­nats també pel mal atzar, n’hi va haver un munt. I també és cert que hi ha errors atribuïbles a deci­si­ons tècni­ques, a la pre­pa­ració física i al lide­ratge davant una situ­ació tan adversa. Però bé, a pilota pas­sada, tots posseïm una bola de cris­tall i tenim claríssim què s’hau­ria d’haver fet. És en calent quan s’han de pren­dre les deci­si­ons. Nor­mal­ment només tens dues opci­ons: encer­tar-la o espi­fiar-la. I sense bola de cris­tall.