Avui comencen a la ciutat escocesa de Glasgow els campionats mundials de ciclisme, que duraran fins el diumenge 13 d’agost. Més de deu dies en què es trobaran els millors esportistes sobre dues rodes intentant guanyar-se el dret a portar durant un any el mallot de l’arc de Sant Martí, que certifica que s’és campió del món.

Aquests campionats són diferents dels anteriors per la data i per l’abast de les proves. Normalment els mundials de ciclisme en ruta se celebraven al setembre, per tant a finals de temporada ciclista. Darrerament això equivalia a dir que es feia una setmana o dues després de l’acabament de La Vuelta. Tot i això, els guanyadors normalment no havien recorregut les carreteres de la península Ibèrica, sinó que preparaven la prova mundialista específicament. Aquest any, en canvi, és a l’agost, dues setmanes després de l’acabament del Tour de França, i abans de la prova espanyola.

Per primer cop totes les disciplines ciclistes competitives es faran en el mateix lloc i en les mateixes dates, quan fins ara cada disciplina feia el “seu” mundial: la BTT o bicicleta de muntanya, amb roda ampla, suspensions i que pot anar per camins i corriols, en un circuit o en descens; el ciclisme en pista, amb les bicis de pinyó fix i sense frens que llisquen a sobre de la fusta del velòdrom; les BMX, bicicletes petites per fer trucs o en una cursa en un circuit; modalitats menys conegudes com ara el ciclisme d’interior, en què es fan acrobàcies en una pista a l’estil del patinatge sobre gel, i fins i tot una disciplina ben popular a casa nostra, el trial, en què s’han de superar obstacles sense posar el peu a terra.

La UCI, la Unió Ciclista Internacional, vol provar si té sentit ajuntar totes les disciplines en un mateix espai i temps com fan altres esports. Fa pocs dies hem pogut veure el mundial de natació del Japó, on també hi ha aigües obertes, waterpolo, natació sincronitzada i salts.

Però la prova estel·lar serà el campionat de ciclisme en carretera. Aquest diumenge 6 d’agost els corredors agrupats per seleccions sortiran d’Edimburg per arribar a Glasgow i fer 10 voltes a un circuit puja i baixa de 14 quilòmetres amb una pujada curta i explosiva, 200 metres al 8%, per fer un total de 272 quilòmetres.

En un mundial mai sabem del cert com es desenvoluparà la cursa, però ens podem imaginar una escapada consentida amb corredors de seleccions amb poques possibilitats de guanyar i quan els atrapin una batalla terrible, amb talls i grupets, en els últims 50 o 100 quilòmetres finals. Els favorits són els sospitosos habituals d’aquests darrers anys: els flamencs que corren per Bèlgica Van Aert i Evenepoel, que tots sols poden rebentar la cursa però caldrà estar en espera de veure si treballen junts o es fan la guitza; el neerlandès Van der Poel, força anònim en el Tour però que té totes les característiques necessàries per guanyar un mundial, i l’eslovè Tadej Pogacar, sempre a l’atac buscant una altra victòria a la seva col·lecció de llegenda. Si la cursa no es trenca, o aconsegueixen arribar en el grup capdavanter, els esprintadors com ara Philipsen o Pedersen també tindran possibilitats. Qualsevol altra cosa seria una sorpresa, però hi haurà més de 100 ciclistes, els millors del món, que la buscaran.