El fatídic matí del dia de Pasqua del 1989 havia de servir per comprovar que tot estava en ordre per poder estrenar el bugui Citroën bimotor en el raid de Tunísia, tan sols cinc dies després. Allò va acabar de la pitjor manera possible perquè el bimotor es va posar sobre dues rodes en un dels revolts i la bolcada va ser fatal per al seu entusiasta pilot. No hi vam poder fer res. Al circuit de Sils, m’hi havia enviat l’Agustí Boix, amic i pilot amb qui en aquell temps jo corria ral·lis amb un Citroën BX dotat de dos motors CX de 2.347 centímetres cúbics. La coincidència mecànica dels dos invents feia interessant la idea de pujar al bugui i intercanviar sensacions. El desenllaç, absurd, prematur, sense lògica, va portar el silenci i la desolació.

Joan Rodrigo i Costa tenia 32 anys i família –parella i filla–. I era d’Arbúcies, un dels pobles de Catalunya amb vincles més estrets amb la gasolina i el motor, des de les empreses carrosseres que encara hi produeixen autocars a un grapat de pilots de competició. Ell n’era un. Havia viscut anant de pressa, primer en moto i després al volant. A Arbúcies la sortida natural del jovent de l’època era la moto i els inacabables 800 quilòmetres de camins forestals que té el municipi. Al manillar havia destacat en l’enduro (tot terreny, en deien alguns) amb algunes victòries i s’havia inventat –literalment– una modalitat nova, la de pujades cronometrades d’enduro. Tan simple com sortir d’un en un –com en un ral·li– i picar temps, però se li va acudir a ell i no a un altre i va tenir tant d’èxit que la federació li va comprar la idea i va crear un campionat. Al volant, els raids van atrapar en Joan. Amb el seu amic Ramon Dalmau –també arbucienc i pluricampió d’autocròs– van disputar i acabar dues proves estatals amb un primer bugui bimotor dotat de motors de Citroën GS, construït artesanalment amb l’ajuda de l’agent Citroën d’Arbúcies (Salvador Riera), amb més intuïció i il·lusió que plànols. Però 130 cavalls donaven per poc i Rodrigo mirava amunt. Tenia el Dakar entre cella i cella i va construir-se un segon prototip, més pesant (1.300 kg) però també més potent (230 cavalls), que volia provar a Tunísia amb Xavier Sargatal.

Després de l’accident, el bugui va quedar en mans del taller Citroën fins que, quan el negoci va tancar, va aparèixer el personatge imprescindible que l’ha tornat a fer visible. Es diu Javier Sánchez, és de Terol i té una fascinació pels prototips d’autocròs i els buguis de competició. Una trobada casual amb Ramon Dalmau el va posar sobre la pista i no va parar fins que es va endur el bimotor a casa amb la idea de recuperar-lo com una manera de recuperar també la memòria del seu pilot i constructor. 34 anys després, Joan Rodrigo s’ha fet present. L’última edició de la Baja Aragó internacional s’ha disputat a Terol (26 i 27 de juliol) i Sánchez, fill de pilot –el seu pare va competir en raids als anys vuitanta amb un Aro i, de fet, té una foto on es veu al darrere del bimotor GS de Rodrigo–, el va deixar amb aspecte decent i va aconseguir que l’organització li deixés exhibir-lo a la porta de l’oficina de la cursa. Pilots, federatius i curiosos cosien de preguntes el seu nou propietari i quedaven bocabadats davant tanta artesania i corpresos en conèixer la història que l’acompanyava. El pròxim repte és posar-lo en marxa. Ho aconseguirà, i els dos escapaments tronant en estèreo faran que Joan Rodrigo, allà on sigui, torni a somriure com ho feia aquell 26 de març.