De Guardiola a Fermín
Aquesta història comença el 16 de desembre del 1990 quan Pep Guardiola debuta amb el Barça. Podria haver començat abans, quan Johan Cruyff va confiar en Luis Milla. Milla va ser el primer, però en un altre aspecte. El dels jugadors amb un segell tan marcat del que n’hem acabat dient l’estil Barça que quan se’n van del Camp Nou deixen de ser jugadors distintius per acabar sent bons futbolistes en el millor dels casos. Guardiola, en canvi, va iniciar una història de futbolistes meravellosos i de futbol meravellós. Perquè va entendre el que segurament Cruyff li va dir d’aquesta manera: “Surt, i juga a futbol.”
Aquesta història d’avui va dels meravellosos migcampistes que han sortit, d’una manera o altra, de la factoria de futbolistes que ha estat la Masia. No només dels que han canonitzat la posició de 4. Parlo dels migcampistes que, sortint de la Masia, han donat forma al(s) millor(s) Barça de l’era moderna.
Futbolistes que tenen unes característiques comunes. Tenen l’agilitat mental que Cruyff va veure en Guardiola (i prèviament en Milla). Tenen la comprensió del joc que han demostrat llargament jugadors com ara Xavi i Busquets. I donen sentit i continuïtat al joc de l’equip. La primera cosa els permet projectar jugades abans que passin i fer que passin. La segona ajuda a controlar el ritme i el desenvolupament del partit. I la tercera relliga l’equip a través de les passades i la combinació de la pilota. Sobre aquest punt, hi ha una quarta característica relacionada: no solen ser dribladors, o bons dribladors. Hi ha una excepció, és clar. I poques com aquesta: Andrés Iniesta. Capaç de tenir totes les característiques canòniques i, a més, ser un artista driblant rivals.
Amb la regla i l’excepció definides, hi ha un altre factor: alhora que estan tallats pel mateix patró, són jugadors singularíssims cadascun d’ells. Perfectament reconeixibles per un control orientat, per com es perfilen per rebre la pilota o per com posen el peu per jugar al primer toc. Iguals en la idea, únics en l’expressió.
Aquesta història meravellosa va començar amb Guardiola, però es va estroncar. Just quan hi havia una generació esplèndida i nombrosa. Celades era una delícia que decidia partits com a interior. Roger coneixia l’efecte devastador de la pausa. De la Peña tenia una creativitat desbordant. I Òscar tenia més arribada i gol que cap altre. I van coincidir amb un Guardiola en plenitud. Però es va acabar Cruyff, es va oblidar la idea i van haver de ser futbolistes simplement correctes en altres clubs. Allà, segurament, es va perdre el tren de la història. Una pena.
Podria haver continuat amb Thiago Motta, que tenia la mateixa genètica, però jugar amb altres idees i al costat de Rochemback no ajuda. Sortint del Barça, va involucionar cap a ser un jugador més físic que creatiu.
Amb la recuperació de la idea i Rijkaard a la banqueta, van venir dos jugadors de fora que la van saber interpretar prou bé: Edmilson i Touré Yaya. Fins que va arribar Sergio Busquets per retirar-los i Guardiola, a part de donar-li l’alternativa, va ser capaç de fer-lo jugar amb Xavi i Iniesta junts. Amb aquests tres monstres intocables, es van quedar sense espai jugadors de gran talent, com ara Thiago Alcántara i Sergi Roberto, que es va haver de reconvertir. I en l’entremig fins avui, han sortit talents com els de Nico González, Riqui Puig i, sobretot, Ilaix Moriba, que a mi em semblava un jugador descomunal i ha acabat sent el Milla del segle XXI.
Ara, amb Xavi al comandament, la història continua. Pedri i Gavi (si recondueix la seva evolució) són tant present com futur. El retornat Romeu té la segona oportunitat de la seva vida. I a tots se’ns han emplenat els ulls de joia amb la irrupció de Fermín. Una altra meravella cridat a fer història? Hi serem per veure-ho. Amb els ulls amb què Johan ens va ensenyar a mirar.