El Madrid, un món a part
El futbol espanyol està tocat de mort. Els clubs integrants de LaLiga –i els que no, potser encara més– viuen entre penúries, falta d’ingressos –atípics i fixos– i immersos en deutes passats generats per una gestió temerària i precària, però també d’altres sorgits dels efectes de la pandèmia, una soga al coll permanent o el pes d’una roca de dimensions descomunals lligada al peu. Menys el Madrid, és clar. En l’actual mercat de fitxatges els equips s’estan movent menys que mai. I els que s’han mogut estudien com fer mans i mànigues per inscriure les noves cares regatejant l’instaurat fair play de Javier Tebas –que ho diguin al Barça–. Menys el Madrid, és clar. Els clubs, la immensa majoria, han hagut de vendre gairebé la seva ànima al fons CVC que la lliga va amanir per sufragar el mal moment. I ni així se’n surten. D’altres han hagut de vendre els millors actius esportius o estructurals per fer front, encara que sigui, al dia a dia i als pagaments pactats. Menys el Madrid, és clar. A la capital tot és de color de rosa. Florentino tot ho fa bé i el club, després de pagar més de 100 milions per Bellingham i pispar a última hora Arda Güler al Barça per 20 més, ara podria afrontar sense cap problema la incorporació de Mbappé per més de 200 milions. Es veu que allà no fan palanques com a can Barça. Allà només pelotazos amb la Comunidad I ara recentment amb l’Ajuntament. A Madrid els ha agafat de vacances i jo, del primer club estat de la història, no me’n crec res.