Atlàntic enllà
Passa en gairebé tot, però en l’esport potser es percep més. Des d’aquesta Europa que es comporta com aquell aristòcrata arruïnat que es resisteix a acceptar-ho, massa cops es mira als Estats Units amb l’arrogància tan característica de qui està encantat de mirar-se el melic. Potser per això ja ens hem acostumat que, quan des d’aquí s’intenta fer una anàlisi política o social des d’una perspectiva suposadament acadèmica, tot s’acabi reduint a l’estereotip que ens presenta els nord-americans com una colla de dropos que van fotent trets d’escopeta a tort i a dret. En l’esport d’elit passa tres quarts del mateix. La visió que es té aquí del beisbol o del futbol americà és la que generosament esbomben mitjans com TV3, que cada cop que es dignen a parlar d’ells és per ensenyar mastegots, homes panxuts bevent cervesa, alguna frivolitat per l’estil que hagi passat en un estadi perdut per Wisconsin i, és clar, el xou musical de la Super Bowl. I para de comptar.
La realitat, però, és una circumstància tossuda que fa que sota aquesta fina capa superficial s’amagui una suma de fets molt més complexos que fan que, en el dia d’avui, la distància entre l’esport professional dels Estats Units i Europa sigui sideral, a favor dels primers, en termes d’organització, atracció del producte i, per descomptat, rendibilitat. Per a qui exigeixi dades, aquí un parell de bàsiques: la Premier League, de llarg la competició domèstica de futbol més robusta, va tancar el 2022 amb una facturació de 6.400 milions d’euros; per contra, la NFL, la lliga de futbol nord-americà, en va generar gairebé 11.000, amb l’element, sobrevingut, que el seu és de sortida un mercat global molt més limitat per la seva pròpia dinàmica com a esport. I és que el soccer es juga a cada racó del planeta. I el futbol americà no.
I què coi fan allà que no es faci aquí?, podria ser la pregunta per fer-se. I la resposta seria tan simple com que els Estats Units senzillament fan, és a dir regulen, mentre que a Europa no es toca res i pràctiques com el futbol d’elit es continuen desenvolupant sota una règim gairebé feudal, evolucionant per simple inèrcia, on el qui més té més guanya... i mana. I no, no ens fem la trampa al solitari pregonant que hi ha un fair play financer instituït que intenta posar ordre davant la voracitat amb què actuen alguns clubs estat. Són diaris els exemples que demostren que el futbol europeu, i l’espanyol en particular, és un campi qui pugui no ja només a l’hora de posar límits als salaris i als traspassos, sinó que la simple introducció de mesures tecnològiques per fer evolucionar la competició –el VAR– s’ha acabat convertint en un circ. Als Estats Units és just el contrari, ja que, d’entrada, hi ha el convenciment convertit en dogma que el producte global en si, exemplificat en cadascuna de les grans lligues, està molt per sobre de l’interès particular de cada franquícia. A partir d’aquí, ja s’han espavilat a adoptar un conjunt de regles –sistematitzar contractes, establir límits salarials, explotar noves fonts d’ingressos per redistribuir-les...– per fer una competició més oberta, equilibrada, atractiva i, sobretot, gestionada de manera moderna. I per triturar l’últim tòpic, tot això no és només bussines-show. Darrere hi ha pulsió. Perquè és molta, moltíssima, la gent que el dia d’un Michigan-Ohio State o un Yankees-Red Sox té un nus a l’estómac pels nervis. Perquè, a l’hora d’alçar la bandera de la devoció, els americans encara són més imbatibles, si cal.
