Aplaudiu-me, que pujo a Montjuïc!
Parada d’Espanya. Verda sempre, llardosa eterna, em condueix a l’inici del pelegrinatge on tan sols ascendíem cantant el Born to run amb el puny enlaire mentre abraçàvem amants italianes, i els dies equívocs de la nostra joventut, hi airejàvem la vessant decadent de la nostra consciència tot recordant els versos de Gil de Biedma sobre el barraquisme dels seixanta: que la ciudad les pertenezca un día. / Como les pertenece esta montaña, / este despedazado anfiteatro / de las nostalgias de una burguesía.
Així doncs, iniciem l’ascens al Sinaí deixant el Paral·lel de sexes asimètrics a l’esquena, grimpant les Torres Venecianes amb el gest burlaner Onofre Bouvila, i seguint per les voreres de la Fira de Barcelona ben arrambats mentre t’assenyalo les fonts on els enamorats de l’ombra del vent, o sigui nosaltres, les vam omplir en un concert de Bon Jovi perdut en l’oblit d’una pregària de Van der Rohe: I’m feeling like a Monday but someday I’ll be Saturday night. Petó llarg i suat, estimada Maria Cristina, d’aquells de t’estimo perquè dura bastant i vull viure tres vides al teu costat. No vam acabar la primera.
Continuem. Escales mecàniques mentre ens elevem amb el mapa mut de Barcelona a la rereguarda de la nostra memòria. Complicat. Dur. Complex. Les escales mecàniques requereixen l’esforç físic de posar el peu al moment apropiat per no fer l’espagat enmig d’una legió de forasters insensibles al teu dolor. S’ha de ser molt culer per acceptar aquest instant d’estricta mesura corporal amb formació rítmica. Homenatge a Gervasio Deferr. Seguim. Dues opcions. Girem a la dreta enjardinada persistint amb l’odissea neuròtica d’escalinates robotitzades, o mostrem un valor espartà i realitzem l’esforç físic d’elevar el nostre propi cos per l’ascensió al MNAC fins al punt precís on adolescents europeus es fotografien abans de l’enèsima borratxera mediterrània: les prostitutes pretèrites de les Corts eren un problema relatiu, però els guiris ignorants de la Majestat Batlló, lleig, Ada Collboni, lleig.
Passem per darrere el MNAC pensant si calia un edifici monumental que ens apartés del nostre objectiu final, i fem el darrer còmput d’escales amb comandament a distància fins accedir a la zona olímpica on hi bufa un aire que preferiria abandonar-me per Llançà un gener de tramuntana, perquè sí, molt canvi climàtic i balenes sense plàncton, però en aquesta muntanya hi fot un fred de pistes que impossibilita gaudir d’una vintena de partits durant una temporada: el sacrifici d’en Sunyol encara, però escalar fins on Maragall va perdre l’espardenya ja és massa per al bon culer de buf, en Bakero ja torna a fer la passada enrere.
Finalment, un cop aconseguit el cim del nostre Gòlgota sense l’ajuda de Simó de Cirene i amb l’esguard clavat al peveter apagat, ens hem de familiaritzar amb l’antiga casa de l’Espanyol, la porta, el seient, la distància visual provocada per la pista del número del Tricicle, i res, just en aquell precís instant que m’acarones l’esquena i em sento amb el deure acomplert de salvaguardar el club des de l’exili, et comento sense fermesa si no seria just que en Laporta m’aplaudís per l’esforç de malgastar dos anys fent ruta entremig d’una muntanya on van afusellar Lluís Companys, Helena de Borbó no es va eixugar els mocs, i em vas obligar a veure-hi en Miguel Bosé. La teva resposta, com sempre, va ser d’una sinceritat enamoradissa: no serà tant, amor meu; no has anat al Vietnam, has pujat a Montjuïc utilitzant les escales mecàniques.