Diana Taurasi no sembla tenir límits. Poca discussió per afirmar que és la millor jugadora de bàsquet de tots els temps. Potser d’aquí a uns anys Breanna Stewart li podrà disputar el títol. Però, a hores d’ara, és com Michael Jordan: única. N’hi haurà que faran més punts o que seran més espectaculars. Potser sí. Però ser la millor és un compendi de moltes més coses, la majoria intangibles. I Taurasi les reuneix absolutament totes. Una anècdota que ho demostra. Durant diversos dies, si es posava el seu nom al Google, de la pantalla queia una pluja de cistelles, pilotes de bàsquet i símbols 10k. És el particular homenatge que li va fer el cercador, en convertir-se en la primera jugadora que ha superat la barrera dels 10.000 punts a la WNBA. Google només dedica efectes d’aquest tipus als més grans. I, evidentment, poques són dones i esportistes.

Amb 41 anys, Taurasi viu el tram final de la seva carrera. Amb moltes lesions a sobre i amb quasi vint anys jugant en la lliga professional americana, sempre amb els Phoenix Mercury. Veure-la jugar, però, continua sent pura poesia. No és només que anoti des d’on vulgui. Que ho fa. És també la visió de joc i l’elegància en l’execució. Comptats exabruptes. I molta professionalitat. Exigent amb si mateixa i amb els que l’envolten, és d’aquelles jugadores que s’han anat modelant a còpia de sacrifici, de continuïtat, d’obsessió per la perfecció. Un exemple a la pista i fora d’ella. Sense estridències.

És mediàtica perquè és la millor, no perquè li agradi estar sota els focus dels mitjans. I ha aprofitat la seva projecció per normalitzar la diversitat familiar. Tant ella com la seva dona, Penny Taylor, exjugadora dels Mercury, han fet una contribució incalculable al trencament de tabús en el món de l’esport femení. Rere elles, moltes d’altres han fet després el pas. Sense fer anuncis a so de bombo i platerets. Simplement vivint-ho amb total normalitat. Com hauria de ser. I gràcies a exemples com el seu, entre les dones esportistes, evidenciar l’orientació sexual és cada vegada més habitual. No es pot dir el mateix dels homes. Esport i virilitat són conceptes incomprensiblement associats. Com homosexualitat i virilitat són conceptes incomprensiblement desvinculats. Per a alguns, és clar.

Després de la retirada de Sue Bird, una altra de les grans de la seva generació, és evident que l’adeu de Taurasi no es farà esperar. Però encara en podrem gaudir una mica més. El seu objectiu és arribar als Jocs Olímpics de París 2024, si les lesions la respecten. Seria tancar el cercle. Ja té cinc ors olímpics. És clar, ja és un record. Un sisè seria ampliar la llegenda d’una jugadora que ja ho té tot: tres campionats de la WNBA, sis Eurolligues, MVP de les finals de la WNBA en dues ocasions, MVP de la temporada el 2009, set convocatòries a l’All-Star, rookie de l’any el 2004, màxima anotadora de la WNBA, primera a assolir els 10.000 punts, màxima anotadora de l’Eurolliga en quatre temporades i peculiaritats com ser la jugadora més gran a anotar 40 punts en un partit en la competició americana. Això darrer, en homes, només ho ha fet Michael Jordan. Per palmarès i per actitud, és evident que Diana Taurasi és única. Ho va dir el mateix Kobe Bryan, el seu referent, a qui tant admirava: “She is Mamba. The White One.”