Deixant la VI, que versa sobre la feminitat i, al temps que som, és un tema tan pelut que esquila (i ja ens hi afaitarem quan el lliure pensament resisteixi el sectarisme), de les XVI sàtires que Juvenal va escriure en hexàmetres llatins cap als anys 100-125 de la nostra manera d’entendre el calendari, la X, com que conté el vers 356, el de la mens sana in corpore sano, és la més famosa i ha passat a la saviesa vulgar (popular, n’hauríem de dir per adobar la pell fina) com si tractés de l’esport; i no, perquè va sobre els mals desitjos.

També és, aquesta X, la que inclou, en el vers 80, allò del pa i del circ de la turba (ara població o ciutadania) voluble o estúpida (si hem d’avenir-nos amb l’autor, que la relaciona amb els habitants de la ciutat d’Abdera, a la Macedònia tràcia de Grècia, a qui Ciceró havia ridiculitzat amb aquesta fama), i la que conté, entre altres bases per a cites estimulants una (en l’hexàmetre 25) que potser no sona tant però que té prou gràcia: mai el verí no s’ha begut en got d’argila.

Així que el senyor José Bordalás (Alacant, 1964), per més que serveixi amb copes de cristall el beuratge de l’estratègia, la tàctica i la intensitat per emmetzinar el públic àvid de sang i fetge, ho té força pelut per fer entendre (més enllà de la secta que balla d’una manera més o menys barroera o refinada la música del “puta Barça i puta Catalunya” de les entrades i interiors dels opinaires periodístics i dels estadis madridistes) que la seva manera de jugar a futbol tingui res a veure amb la bondat mental que li governa el cos tan sa (i la mirada tan agressiva) que presenta.

La seva escola de pati de col·legi miserable és la dels pinxos fills de guàrdies civils, de mestres nacionals franquistes, de repartidors de drogues, d’especuladors immobiliaris, de rics menyspreables i, en general, de tot aquell qui estampa el seu respecte al comú en el paper de la comuna.

Ho va ben dir Xavi, ara ase dels cops de la tropa abderenca, havent acabat el partit que els va confrontar a Getafe demà farà vuit dies, que era la seva manera de competir (explicació que li va valer la paradoxal acusació, per part de l’interpel·lat, de manca de respecte). I això sí que és tenir raó, perquè és ben cert que el senyor Bordalás competeix tal com els entrenadors d’aquella escola ensinistren els hereus dels brètols dels camps de futbol de mainada, aquells que criden com energúmens i reclamen al fill que, quan no el vegin, faci falta. És l’escola de la hipocresia solemne, del cinisme exemplar, del jutge que busca d’amagat la llei obsoleta que li justifiqui l’execució de la seva ideologia (generalment retrògrada, involucionista i oligàrquica), aquella que diu que “se consiga el efecto sin que se note el cuidado” i que demana que, a falta comesa, l’infractor projecti en la víctima un “perdona” públicament audible i, tot seguit i entre dents, un sincer “que tant se me’n dona” –que és la base de la judicatura repressiva i de la criminalitat religiosament encoberta: la de sentenciar injustament i penedir-se’n a pena complerta.

Presentar com un mèrit les 25 faltes comeses contra una expulsió per incontinència (ves quin favor, el d’en Raphinha, comportant-se com un veí de la ciutat dita) és del nivell dels revisionistes històrics que justifiquen la causa per l’efecte; vantar-se de saber repartir trompades evitant la sanció disciplinària és de “señorío” i de qui té les espatlles armadament cobertes; i honorar el senyor Bordalás amb la representació del futbol antiesportiu, és negar-li el deshonor de personificar el desig de les males persones.