Mathieu van der Poel, el ciclista que quan guanya ho fa arrencant de lluny, de manera generosa, que crea afició, un dels més estimats, ha guanyat el mundial de ciclisme en ruta de Glasgow. I ho ha fet en un circuit singular. Hi ha molts tipus de proves ciclistes, algunes són per etapes i d’altres són d’un sol dia. Els organitzadors poden complicar-les de moltes maneres: fent pujar muntanyes, travessant zones on sol fer vent, passant per carreteres estretes i de moltes altres maneres.

El recorregut de la prova mundialista sortia de la capital escocesa, Edimburg, i arribava a la que un dia va ser la segona ciutat de l’imperi britànic, Glasgow. Un cop a la ciutat de passat industrial havien de fer 10 voltes a un circuit de 14 quilòmetres. El circuit no tenia cap pujada llarga i dura, però era un puja i baixa continu. A més, el circuit tenia una altra característica que al final va ser determinant en el resultat: els girs. Els ciclistes havien de traçar 45 corbes en cada volta al circuit, moltes d’aquestes tancades a 90 graus, més les que hi havia en els 120 quilòmetres inicials van fer un mundial de més de 500 girs.

Aquest atribut afavoreix els ciclistes explosius, els que poden arrencar i parar contínuament, i fa patir els ciclistes a qui els agrada mantenir una velocitat contínua. També afavoreix els ciclistes que són més hàbils a l’hora de dominar la bicicleta. Qualsevol que hagi vist una cursa ciclista a prop d’un gir tancat se’n recorda, de la fressa dels frens, del xerricar de les rodes, i de la velocitat a la qual l’agafen. I si s’hi afegeix la pluja, com va passar a Glasgow, encara més. Tot plegat va deixar fora de la lluita per la victòria el campió del món de l’any passat, Remco Evenepoel, que és un dels ciclistes més potents però no és dels més hàbils.

El circuit, les corbes, la pluja i la distància (si una etapa d’una volta sol estar entre 160 i 180 quilòmetres en aquest mundial van arribar als 272) van fer una cursa per recordar. Normalment les hostilitats entre els ciclistes, els atacs, comencen quan falten pocs quilòmetres per a l’arribada. Però en aquest cas a 120 quilòmetres de la línia d’arribada ja van començar els atacs entre els millors. Grups i grupets que es feien i es desfeien fins que van quedar els millors entre els millors: el neerlandès Van der Poel, el flamenc Van Aert, el danès Pedersen i l’eslovè Pogacar.

Finalment es va imposar l’holandès, fill de ciclista i net d’un dels ciclistes gals més recordats: Raymond Poulidor. Van der Poel no serà recordat com l’etern segon, sinó com un gran de les curses d’un dia. Ha estat campió del món de ciclocròs en diverses ocasions, i en carretera ha guanyat gairebé totes les curses més importants: la Milà-San Remo, el Tour de Flandes, la París-Roubaix i ara el mundial, gràcies al qual podrà lluir el mallot més preuat, el de l’arc de Sant Martí, durant tot un any.

Una cursa ciclista, com la vida, es pot complicar de mil maneres: muntanyes interminables, baixades ràpides i perilloses, mal estat de la carretera, rivals que venten un cop de colze, problemes físics o mecànics. De vegades plou i el terra rellisca, de vegades fa pujada, i de vegades cal tocar el fre i tornar a arrencar. Si cal, més de 500 vegades.