Adel Mec­haal es fa veure sobre el tar­tan i es fa escol­tar sovint a la zona mixta. Al juliol va bri­llar en el míting de Bar­ce­lona, en què va dei­xar cla­vats els seus rivals amb un canvi de ritme espec­ta­cu­lar en els últims 300 metres, i també en el cam­pi­o­nat d’Espa­nya a Tor­rent, quan va gua­nyar l’esprint final al meda­llista de bronze de 1.500 m en el cam­pi­o­nat del món de Eugene, Moha­med Katir. Ara serà el torn de rati­fi­car el seu bon moment de forma en el mun­dial que avui obre les por­tes a Buda­pest. Després de la seva victòria a l’estadi Joan Ser­ra­hima, Mec­haal refle­xi­o­nava amb un reduït grup de peri­o­dis­tes al vol­tant de la figura de Jakob Inge­brigt­sen, un dels grans refe­rents de l’uni­vers atlètic i aspi­rant a la doble corona (1.500-5.000 m) a la capi­tal hon­ga­resa. Com ja es va publi­car dijous en un arti­cle a L’Espor­tiu, el pala­mosí rela­ti­vit­zava sobre les inno­va­ci­ons en els mètodes d’entre­na­ment de l’estre­lla noru­ega. L’atleta adme­tia que el petit dels Inge­brigt­sen, de només 22 anys, era un fora de sèrie, capaç d’incre­men­tar la cadència de la seva gam­bada amb una faci­li­tat sor­pre­nent quan la resta de rivals inten­ten superar-lo. És evi­dent que el talent sense entre­na­ment són focs d’arti­fici. Tan cert com que hi ha atle­tes tocats per una vareta. Dotats d’unes capa­ci­tats inna­tes i una men­ta­li­tat gua­nya­dora que sovint els deixa fora de l’abast dels seus con­trin­cants. Atle­tes amb llum pròpia com Yuli­mar Rojas, Armand Duplan­tis, Faith Kipye­gon o Kars­ten War­holm. Buda­pest alça el teló.