La final de la supercopa d’Europa va ser una reedició de la vella història de l’equip que juga amb les idees pròpies i el que juga contra les idees dels altres. Com ho va ser la recent final de la Champions entre el Manchester City i l’Inter. Segurament el futbol és millor, més atractiu, quan dos equips contraposen les seves idees pròpies, sobretot si són propositives. Però la final City-Sevilla va ser vibrant per la competitivitat dels dos equips i la incertesa del desenllaç.

Sense una capacitat competitiva tan elevada, el Manchester City probablement no hauria guanyat el títol contra el Sevilla. Més enllà de la part d’atzar que tenen les tandes de penals, sense aquesta capacitat competitiva l’equip de Guardiola probablement no hauria arribat al desenllaç dels llançaments des dels 11 metres. En la línia de la recent final de la Champions, el City no va fer el seu millor partit, no va tenir fluïdesa en el joc i es va ficar en un embut. El Sevilla, a la seva manera, fins i tot va tenir els seus moments per emportar-se el títol, en un desplegament físic i tàctic molt meritori i amb una exposició clara de desig d’aixecar la copa. “Nosaltres ho volíem molt més que ells”, va dir Rakitic al final. El Sevilla va ser superior en desig, sí. L’equip de Guardiola, però, va ser sempre propositiu, perseverant i insistent. Per això va remuntar i va arribar als penals per provar l’encert i la sort que va acabar tenint. A vegades els partits es guanyen amb els fonaments.

En el futbol actual els partits no es decideixen només en els detalls. I qui diu detalls, diu un error puntual o una jugada individual genial. Això ha passat sempre. En el futbol actual, en què tot s’estudia (que no vol dir que tot estigui estudiat), la solidesa de les bases del joc de qualsevol equip també marca la diferència. Ho podem sintetitzar en dos conceptes: convicció i competitivitat. El primer fa referència a la tria de l’estil. El segon, a l’actitud. No és nou d’ara. Però aquesta combinació és més decisiva que mai. Històricament, hem vist equips que han guanyat perquè jugaven molt bé. També n’hem vist que no els recordarem pel joc que van fer però que van guanyar perquè van ser més competitius. Però en el futbol actual és molt difícil l’èxit sense una combinació excel·lent de convicció i competitivitat. Si més no, la continuïtat en l’èxit.

Els 36 títols de Pep Guardiola en només quinze anys com a entrenador només s’entenen amb aquesta clau: la convicció en la manera de jugar a futbol (amb les adaptacions corresponents al país i als jugadors) i una competitivitat com si cada partit fos l’últim. Les claus de l’èxit, però, són tan importants com saber les raons del fracàs. I en això Guardiola juga amb xarxa. Sempre recordo el que va dir al final de la primera volta de la seva primera temporada a la banqueta del Barça, després de golejar el Deportivo al Camp Nou i amb un rècord de 50 punts que l’encarrilava cap al títol. Doncs aquell dia el missatge que va deixar no va ser d’eufòria, sinó aquest: “El dia que les coses no surtin sabrem on hem de tornar.” Intuïa el futur? El cas és que al cap d’un mes l’equip va afluixar, va encadenar un empat i dues derrotes a la lliga, un empat miraculós a la Champions a Lió i el penal aturat per Pinto a Mallorca a la copa. A l’entorn, és clar, van aflorar dubtes. Però Guardiola sabia on havien de tornar, als fonaments: més passar-se la pilota i menys conduccions i individualisme, i més intensitat i coordinació en la pressió col·lectiva. I d’aquí al 2-6 i les sis copes.

El creixement del Barça de Xavi també s’ha d’entendre amb aquestes mateixes claus. Tan important com cobrir determinades posicions és solidificar els fonaments: identificar clarament com es vol jugar i com es defensa aquesta convicció cada dia, cada partit.