El crit d’alerta del Massi-Tactic, dijous passat, per advertir que el seu projecte s’aguanta per un fil, em va fer retrocedir en el temps fins a la pandèmia. L’equip del Baix Ter disposa aquest any d’un pressupost de 285.000 euros i, per al 2024, l’ha d’augmentar de 300.000 més perquè ha de donar d’alta laboral les seves ciclistes i part del cos tècnic, fent-los contractes a temps complet. L’UCI tenia previst aplicar la professionalització a partir del 2025, però en l’últim mundial a Glasgow va aprovar avançar-ho un any pel creixent de la bicicleta en femení.

Parlo de la pandèmia perquè, quan tots érem a casa, el març de fa tres anys, vam fer una sèrie d’entrevistes a presidents de les federacions catalanes, i Joaquim Vilaplana deia ja llavors que el Massi-Tactic havia fet un pas endavant, “però amb una ajuda important de la Generalitat; si no, no ho hauria pogut fer de cap de les maneres”, posant sobre la taula que l’UCI exigia “unes compensacions econòmiques” que l’equip no podria assolir i que el condicionaria més endavant: “I ho entenc, les dones han de tenir retribucions equivalents a les dels homes i això vol dir una inversió important”, va argumentar. Segons el mateix club, el govern li dona 195.000 euros i, a més de la Diputació de Girona, té aportacions privades dels seus proveïdors: Massi Bikes i Tactic Sport. El temps corre i d’aquí a no gaire potser lamentem, o no, no disposar d’un equip professional i haver-nos de resignar a ser el lloc on millor viuen els ciclistes professionals. D’altres llocs, és clar.