Laporta ja disposa de la quadrilla que hauria presentat en campanya electoral si no hagués necessitat legitimar-se amb prohoms de la gestió empresarial, i per tant, dos anys després de la victòria requerida, el cercle s’ha anat cenyint als irreductibles, als Enric Masip de la vida, als guardaespatlles morals que adopten a cegues la intuïció d’un president amb les virtuts essencials de la valentia i la responsabilitat, però amb el defecte objectiu de l’autosuficiència i la impulsivitat: el personatge complex digne d’estudi que es mou entre el populisme dels noranta i l’efectivitat del gestor modern, entre l’amic tipus Jordi Pujol salvador de les nits de tedi i aquell de qui necessites prendre distància per reposar d’excés de carisma.

De totes maneres, hi ha una peça que Laporta va escollir sense la llibertat d’acció guanyada amb els mesos, i aquesta fou la urgència de revitalitzar anímicament la massa social amb la destitució d’un Koeman paranoic, regenerar un equip desfet en la mediocritat absoluta d’un entrenador sense rumb, i col·locar a l’imaginari col·lectiu els anys gloriosos de la primera etapa: Laporta va abraçar Xavi perquè només ell li donava el temps necessari per realitzar aquest gir personalista, i ara l’entrenador s’ha convertit en el darrer bastió d’uns temps en què s’havia de salvar el club ara i aquí sense jutjar hipoteques futures.

Així doncs, amb l’enèsim tomb a l’hora de construir un ecosistema servil a les seves intuïcions, el descol·locat és Xavi, home a qui li ha canviat el context d’acció, el cercle de confiança, els equilibris interns on era element clau de la reconstrucció del club, i ara, amb els canvis d’entorn de treball, augmenten les mirades de reüll perquè el concepte d’exigència raonable varia amb les modificacions dels responsables: el que ahir era suficient per seguir avançant avui passa a ser susceptible de ser posat en dubte perquè jo no et vaig posar i, és clar, tinc al cap una solució millor que em permet introduir-hi la punteta per erigir la meva obra personal. La vanitat mai falla, i quan hi ha pilotes pel mig, encara menys.

A partir d’aquí, els mèrits objectius de Xavi han estat, títols a banda, reconstruir un bloc ferm, solidari, competitiu, i orgullós de si mateix, completament allunyat de l’aburgesament tirànic d’una plantilla que tant ell com Laporta han rebentat amb l’elegància de qui tractava amb llegendes del club: Xavi ha fundat un equip modelant noves jerarquies perquè els joves creixin amb un sentit de servei. Res a dir, de matrícula d’honor. De totes maneres, el problema de Xavi és la sensació d’haver-se quedat a l’estructura i de tenir un discurs molt après per seduir el respectable però poc aplicat a l’hora de valorar el rendiment d’un equip previsible quan té la pilota, lineal en el ritme ofensiu, àrid en la genialitat essencial per trencar defenses neuròtiques i, sobretot, guanyador gràcies al fet de sobreviure únicament amb l’estructura solidària, però incapaç de crear unes qualitats grupals que s’apropin a l’ideal desgranat a cada roda de premsa. Xavi és contradictori, com Laporta, com el Barça mateix.

Però no ens enganyem, Xavi té ara mateix un problema, la vida no té memòria, el Barça necessita jugar bé, i els nous llogaters dels càrrecs executius del club no li tindran la paciència de qui sap que va arribar quan tot cremava, i per tant, de mica en mica s’anirà sentint la frase definitiva per anar justificant el modelatge de la pròpia obra: Xavi no és l’entrenador que hauria triat Laporta.