Stuani, amb dret a escollir el destí
La immensa majoria dels aficionats del Girona demanen des de fa temps una estàtua a la ciutat dedicada a Cristhian Stuani. I no és per menys. 118 gols des que va arribar l’estiu del 2017 sense fer soroll procedent del Middlesbrough, 51 d’aquests a primera en només 99 partits –cada dos duels en la màxima categoria, els gironins canten el famós “uruguasho, uruguasho”–, 10 doblets en l’elit, i una peça bàsica dins i fora del vestidor per tots els valors que transmet i el nivell d’involucració que ha tingut amb la ciutat i el projecte. Cobrant un bon sou, és clar, però després de fer 40 gols en dos cursos a primera i baixar a segona va prometre a l’afició tornar l’equip on es mereixia. I ho va fer després d’una travessia pel desert de Plata amb dues finals de play-off perdudes a Montilivi contra l’Elx, en l’afegit després de ser expulsat minuts abans, i una segona contra el Rayo, amb un 1-2 de Vallecas que ho feia tenir tot de cara. I a la tercera va treure’s, com ell mateix ho denominava en una entrevista en aquest mitjà, “una cosa de dins” que no el “deixava dormir tranquil”. La llegenda viva del Girona ha rebut recentment una proposta de l’Aràbia Saudita que cap de nosaltres refusaria però que a l’uruguaià encara li genera dubtes. Per diners hauria marxat abans, per propostes més atractives en l’àmbit esportiu, també; però una cosa és ben certa, amb el rendiment ofert, els números a la mà i el fet de tenir vora 37 anys, Stuani s’ha guanyat triar el seu destí i que ningú li recrimini res.