Tanta roba i tan poc sabó
Alguns podien pensar que en l’esport anàvem arraconant els pitjors tics del masclisme, el més ranci, però no. Quan arriba el moment de celebrar una fita històrica per l’esport femení, apareix algun personatge que aigualeix la festa a les protagonistes, les úniques que es mereixen ser objecte de tertúlies i portades pel que han aconseguit damunt la gespa.
De personatges així, amb conductes primitives, malauradament encara n’hi ha molts en l’esport, la qual cosa demostra que malgrat els passos endavant que s’han fet per incrementar la visibilitat i el reconeixement de l’esport femení, hi ha comportaments molt arrelats en la societat que costarà d’erradicar.
L’agressió de Luis Rubiales a Jennifer Hermoso un cop finalitzada la final del mundial de futbol –més que un simple petó entre col·legues, com alguns encara defensen– és un exemple d’aquestes actituds. Deplorable, denunciable, impròpia d’un president d’una federació que, suposadament, viu al segle XXI i, per tant, hauria d’alinear-se amb els aires d’empoderament de la figura de la dona que es viuen a tot el món i que reivindiquen la igualtat d’oportunitats i el respecte pel paper de les dones en la societat.
Però no. Rubiales espatlla, i de la pitjor manera possible, el que hauria de ser un moment d’alegria i joia, i agafa un protagonisme que correspon a les jugadores –cinc de les quals, per cert, formades a Catalunya, i nou, a les files del FC Barcelona– que acaben de proclamar-se campiones del món per primera vegada. “Aquí mano jo i faig el que em rota”, devia pensar al podi, quan rebia les futbolistes per felicitar-les, mentre milions de persones al·lucinaven a tot el planeta veient per televisió aquest lamentable episodi.
Doncs, no. Les coses pel seu nom. El petó forçat a la Jenni Hermoso és inadmissible i una forma d’agressió, malgrat que l’autor en rebaixi la importància amb unes “disculpes” que no s’agafen per enlloc. Ser president d’una federació no et dona carta blanca per a tot. Normalitzem actituds que no són acceptables, i hem de dir prou. Aquest és el preu que hem de pagar les dones per ser esportistes d’elit? Fins quan hem d’aguantar humiliacions d’aquesta mena i tractes vexatoris? Oi que ens posaríem les mans al cap si aquesta mateixa escena passés amb un jugador després de guanyar el mundial masculí.
Quan hauríem d’estar celebrant tot el que pot significar per al progrés del futbol femení de casa nostra aquest títol mundial, centrem les energies en una acció intolerable que, per sorprenent que sembli, forma part de les nombroses situacions de discriminació o abús de poder que al llarg del temps han atemptat, i encara avui ho fan, contra la dignitat de les dones que ens dediquem a l’esport. I no ho expresso des de la distància, des d’un camí no recorregut, sinó des del que ha estat la meva pròpia vida esportiva.
Així, a banda de denunciar les actituds masclistes i classistes de l’encara president Rubiales, i en gran part de les estructures que majoritàriament sostenen l’esport espanyol, vull mostrar el meu agraïment a aquestes jugadores pel seu treball, massa vegades invisibilitzat i precari. És la victòria del feble, de les desheretades del món de l’esport, de les milers de noies que encara ara tenen els pitjors horaris d’entrenament, les pitjor condicions i les que encara fa poc mesos jugaven la final de la copa de la Reina amb les grades d’un estadi petit i horari indecent i sense reina (encara que com sempre ara al mundial la monarquia en presumeixi). És la victòria de les jugadores que han guanyat un mundial, de les que varen haver de penjar-se elles soles les medalles de la supercopa, però sobretot és l’èxit d’unes esportistes que ajuden a seguir trencant un sostre que encara existeix i a ser referents per a moltes nenes. Com diu Megan Rapinoe, les dones juguem dos partits alhora, un contra nosaltres mateixes i després un altre totes jugant per guanyar la igualtat i el progrés que mereixem.
I vull fer extensiva la meva felicitació a la Mapi León, la Patri Guijarro, la Clàudia Pina i segur que me’n deixo alguna que des d’una posició de coherència i de fidelitat a un col·lectiu també són guanyadores en aquesta doble vessant, esportiva i de lluita per la igualtat. Per jugar el segon partit que esmentava la Megan han canviat la medalla del mundial per la medalla de la dignitat i això per una esportista és una gran renúncia.
Els fets ocorreguts i els esdeveniments posteriors al mundial els donen la raó i les fan referents també per a tots els i les esportistes. Tenim molt interioritzat que al món de l’esport (sobretot al futbol) la coherència i la valentia de rebel·lar-se no existeixen i són aquests valents gestos, a la mateixa alçada de les victòries i els títols, els que permeten avançar (un petit record també per a tu, Oleguer Presas).
Queda clar, doncs, que la mirada al futbol encara no és igualitària i ens queda molta feina per fer per millorar la manera com s’observa la dona en el món i l’esport des d’alguns àmbits. És feina de tothom, nosaltres i vosaltres, si no és una lluita compartida no serà complerta i això inclou el món de l’esport, començant pel futbol, la modalitat més seguida a tot el món i la que, teòricament, ha de donar exemple i evolucionar al mateix ritme que ho fa la societat.