El 19 de juliol del 1936, Barcelona es prepara per inaugurar l’anomenada “Olimpíada Popular”. L’esdeveniment vol ser una resposta a l’olimpíada “oficial”, que s’acabarà convertint en un aparador del règim d’Adolf Hitler; tot plegat, amb la connivència del Comitè Olímpic Internacional i de les principals potències mundials. La cita de Barcelona, contràriament, vol recuperar l’esperit de pau i solidaritat, i, de fet, alguns dels participants són represaliats dels règims feixistes. El comitè organitzador donarà plena llibertat en la formació de delegacions, la qual cosa permetrà la inscripció d’equips d’exiliats d’Alemanya o Àustria, on fa mesos que ha començat a actuar la maquinària repressiva. L’esdeveniment s’ha organitzat en un temps rècord i ha estat necessari superar un munt d’entrebancs. Poques hores abans de l’inici, l’organització fa crides a la ciutadania per tal que s’ofereixi per allotjar els esportistes, bona part dels quals s’inscriuen a darrera hora.

L’organització de l’Olimpíada Popular ha provocat una àmplia controvèrsia, sobretot amb els sectors conservadors. Dos dies abans de l’inici, des del seu escó al Parlament, el diputat de la Lliga Catalana Lluís Duran i Ventosa remarca que “la Generalitat no pot prestar suport a una organització que és una paròdia” i adverteix dels perjudicis que això pot provocar en una candidatura olímpica futura pel fet que “Barcelona tracta de fer la competència als veritables, als únics, Jocs Olímpics”. Des de La Veu de Catalunya també es critica el “biaix” ideològic de l’Olimpíada Popular i el fet que “tot plegat no serà sinó una exhibició de color vermell en tots els sentits”, i es posen com a exemple els atletes russos, que “no poden prendre part en cap festival esportiu fora de llur país, com tampoc cap atleta de cap país que estigui en possessió dels seus drets com a tal no pot prendre part en una contesa amb russos, sota la pena de la desqualificació”.

Les crítiques dels mitjans reaccionaris també se centren en la conformació de les delegacions de l’Estat espanyol. La resolució adoptada serà permetre’n tres: Espanya, el País Basc i Catalunya. La solució generarà una reacció irada a la premsa espanyolista. Santiago Fuentes, que en pocs mesos passarà de representant de Renovación Española al Congrés dels Diputats a signar un dictamen sobre “la il·legitimitat dels poders actuants el 18 de juliol del 1936”, posarà el crit al cel pel fet que “els esportistes espanyols [...] hauran de passar a la mateixa Espanya per aquesta representació tripartida, i tots els espanyols, amants de la seva pàtria, pel dolor i la vexació que la situació els planteja”.

L’Olimpíada Popular no s’arribarà a celebrar. El19 de juliol, Barcelona es convertirà en un immens camp de batalla per intentar aturar els sollevats. Però, amb el pas dels anys, esdevindrà un símbol del moviment esportiu popular i la lluita contra el feixisme. Un any després, el periodista Prats i Font deixarà escrit: “No ens fou possible de computar la nostra força esportiva davant el món pel fet d’haver hagut de canviar la javelina pel fusell; el llançament de disc, per la bomba de mà; els salts d’obstacles, pels parapets i les trinxeres; les curses a peu, per les marxes militars, així com la nostra alegria s’esllavissà cap al sofriment i l’atracció de forasters es canvià per l’horror; el turisme, per la invasió, i la llum, l’amor i la vida, pel tenebrós, l’odi i la mort.” Es fa difícil expressar-ho millor.