L’exhibició testosterònica a la llotja, el petó davant de milions d’espectadors, el “no voy a dimitir” reiterat en to desafiant i la promesa de renovació al tècnic Jorge Vilda anunciant-li fins i tot el sou en una assemblea esperpèntica, la vaga de fam de sa mare en una església i l’aparició d’unes cosines defensant-lo que semblaven sorgides d’un anunci de detergent demostren, una vegada més, que la realitat supera la ficció. Possiblement ni el mateix Luís García Berlanga, director entre d’altres de La Escopeta Nacional (1978)–retrat àcid del final del franquisme– hauria pogut construir un relat tan surrealista, una seqüència d’escenes en les quals probablement hauríem justificat: “És pel·lícula.” També hauríem criticat que s’aprofités per deixar malament el Barça amb un comunicat tebi i fet a destemps. “Som més que un club i segur que hauríem estat a l’altura”, hauríem sentenciat amb orgull. No hi ha dubte que ha estat i és l’estiu del vergonyós cas Rubiales. Però també, no ho oblidem, de l’èxit i la reivindicació d’un grup de dones que han fet un gran futbol liderades per la blaugrana Aitana Bonmatí, una jugadora superlativa que governa els partits amb toc, criteri i control, i que mereix la Pilota d’Or. El Barça té la millor jugadora del mundial i la millor jugadora jove del mundial –Salma Paralluelo– i ha tingut un gran pes en el títol, tant per les jugadores aportades com per la contribució al canvi de paradigma en el futbol jugat per dones.