Que bé que el futbol femení, per fi, sigui valorat com mereix. Que bé que molts maritxulos de tota la vida –no tots, per desgràcia– s’ennueguin ara amb els seus deplorables comentaris. Que bé que on deien pallussa, ara diuen crac. Que bé que quedi desfasat –no per a alguns troglodites, obvi– allò que hem hagut de sentir tants cops i durant tants anys de “el futbol femení, ni és futbol ni és femení”. Que bé que els pares acceptin amb orgull que la nena vol fer futbol perquè la dansa, la pintura o la gimnàstica rítmica no són per a ella. Que bé que es desterri la paraula bollera com a insult. Que bé que als patis de les escoles es comenci a veure com nens i nenes comparteixen pista durant l’esbarjo sense mirades de menyspreu. Que bé que als mateixos patis, quan els dos capitans simbòlics trien els equips integrant a integrant, no deixin les nenes per a les últimes perquè les veuen com un destorb. Que bé que als patis apareguin per fi capitanes. Que bé que nens i nenes demanin per Reis una allau de samarretes amb els noms de les seves ídols. Que bé saber que els clubs de futbol situaran els equips femenins en el mateix barem d’importància que els masculins i deixaran de reservar les pitjors hores per als entrenaments i els partits d’elles (passarà això, oi?). Que bé que les portes de les directives s’obrin per a les dones, i no només per evitar la foto vessant testosterona pels quatre costats (també passarà, segur). Que bé que en breu gaudirem dels equips masculins entrenats per dones (ho tenim a tocar). Que bé que en aviat vorejarem la igualtat salarial. Que bé que els homes tastin el sabor de la rebel·lió femenina i que a la societat es comenci a assimilar el valor real del consentiment. Que bé saber o tenir l’esperança que cap agressor sexual, o cap imbècil desfermat, passarà per aquesta vida sense pagar un preu. Que bé poder repetir fins a la sacietat que si ens en toquen una, ens toquen a totes. Que bé saber que les que van lluitar contra vent i marea per jugar a futbol, suportant tot tipus de menyspreus, aquelles pioneres, sentin dècades després que la seva incommensurable lluita no va ser en va malgrat que es van sentir més soles que la una.

D’altra banda, quin perill que caiguem en l’error de pensar que la feina ja està feta. Quin error confiar que el masclisme ha tret els seus tentacles d’aquest esport que en diuen rei (també rei de la discriminació, no ho oblidem). Quin error, també, diagnosticar que la raça humana necessita ara dues tasses diàries de futbol perquè amb una no en tenia prou. Quin error seria que, davant aquesta eufòria col·lectiva, el futbol femení, sobretot el formatiu, acabés absorbint els errors més colossals del masculí. He presenciat tants partits de futbol de base, sempre masculins, que si hagués ingressat deu euros per enfrontament ara tindria diners per pagar l’entrada d’un piset. He vist autèntiques barbaritats, per culpa dels progenitors, i algun psicòleg de l’esport els n’explicaria de ben grosses. Em va impactar la història d’un nen que va simular una lesió per no anar convocat amb la selecció catalana perquè estava superat per la pressió del pare i la por a decebre’l. Doncs bé, fins ara, aquests comportaments es concentraven en l’esport masculí perquè ningú, fins al fenomen Alèxia Putellas, pensava que la seva filla els trauria de pobres i seria la imatge d’una gran lona de publicitat situada a la principal via de la ciutat. Quin error seria que ara, per culpa d’unes expectatives mal calculades, les noies sentissin una pressió que elles no han anat a buscar.