La revolució pendent
Entre els molts tentacles que l’obscur afer Rubiales ha desplegat n’hi ha un que no té l’impacte sociològic i mediàtic de tot el que ha envoltat l’abús de poder i el masclisme arrelat a la seva essència més profunda. Quan el dirigent andalús sigui passat, serà imperativa una reflexió a fons sobre les estructures de poder que governen l’esport. Una revisió integral que acabi amb un replantejament absolut de cara a fer-les més eficients, més transparents i més professionals, una exigència que hauria de ser innegociable en un organisme que gestiona 382 milions d’euros a banda d’una representació esportiva a alt nivell.
Ras i curt, per més que sigui una entitat de dret privat –amb un clar interès públic– la RFEF no pot funcionar basant-se en relacions amb un clar tuf clientelar. S’han de tallar totes les vies d’aquest perfil que uneixen el president i la junta directiva de la federació amb la seva assemblea. L’elecció dels membres de les assemblees de totes les federacions ha de ser clara i directa per part de tots els col·lectius. No pot ser que s’empaquetin vots i es posin en mans de tercers. No és defensable que els membres de les assemblees rebin quantitats que van més enllà de cobrir les seves despeses d’assistència, perquè entre això i l’obediència deguda hi ha una línia molt fina. En el fons, el tomb de 180 graus en 72 hores que va fer el suport a Rubiales entre el divendres 25 d’agost i el dilluns 28 només s’explica perquè els que divendres eren la veu de l’amo dilluns van ser conscients que l’amo canviaria per la via civil o per la criminal. Un gir que, a banda d’evidenciar que no hi havia futur per al president, va deixar molt en evidència els mateixos membres de l’assemblea.
Aquesta xarxa invisible que exerceix el poder i rep submissió, teixida a còpia de favors, secrets i clientelisme, explica en bona part els silencis viscuts en els cinc dies que van entre el conegut petó i l’assemblea extraordinària. Silencis estridents, com els de gairebé tots els esportistes homes i els clubs, i silencis eloqüents, com el de la majoria de jugadores, que sabien què s’hi estaven jugant si seva revolució no triomfava. A Líbia, l’any 2011, el bust de Gaddafi no va ser trepitjat i destruït fins que la població va estar segura que el dictador havia fugit i s’havia quedat sense el suport dels seus lleials. Salvant les distàncies i sense cap intenció comparativa, la psicologia en l’avaluació de riscos actua de manera similar.
La revolució autènticament transformadora serà la que aconsegueixi que els membres dels òrgans sobirans de les federacions siguin elegits per les bases, els retin comptes en aquesta direcció i la seva funció cap als executius sigui fiscalitzadora i no de seguidisme i obediència. Pertànyer a una assemblea federativa i votar-hi ha de ser una responsabilitat, no una prebenda per la qual hi ha bufetades perquè tenir aquesta condició proporciona diners i influència. Transferir més diners a les territorials i als clubs no pot ser una tapadora per a tota mena d’abusos i arbitrarietats. I no s’hi val a creure que aquesta problemàtica només afecta el futbol per la seva dimensió. Totes les federacions hi estan exposades i la seva dimensió, pressupost o nombre de llicències no pot anar en perjudici dels esportistes i els clubs. I fa tot l’efecte que sense impuls i suport institucional, poques federacions sabran fer net.