No diguis mai ‘mai més’
Una de les coses de fer anys és que a vegades, o sovint, et repeteixes. Expliques les mateixes anècdotes, fas les mateixes bromes i, pel que fa al cas, recicles velles idees per a articles nous. Ara que ja tinc unes quantes dècades acumulades, torno amb una idea que he repetit en més d’un o més de dos articles. Quan Johan Cruyff va sortir de males maneres del Barça tot i haver-nos fer viure els millors anys futbolístics i de títols de la història, la meva reflexió va ser preguntar-me com, després d’aquella felicitat, podríem viure la resta de les nostres vides com a culers tenint la pràctica certesa que no tornaríem a veure i viure res igual. Aquella pena era doble. Perquè s’acabava una època d’èxits culminats amb la copa d’Europa de Wembley i perquè s’albirava una transició cap a nous èxits amb aquella generació de Celades, Roger i De la Peña que s’havia de complementar, si es posaven els diners al camp i no al banc, amb fenòmens emergents com ara aquell Zinedine Zidane que encara jugava al Girondins de Bordeus.
No faig cap espòiler si dic que aquella reflexió tremendista va quedar esborrada aviat. La va començar a dinamitar el Barça de Rijkaard i la va fer esclatar el Barça de Guardiola. La “resta de les nostres vides” que jo evocava el 1996 havia durat poc més d’una dècada. Lliçó apresa: no diguis mai mai més.
No sé, doncs, ni quan ni com el Barça assolirà moments de glòria i de joia assimilables a l’època de Cruyff o la de Guardiola. Potser mai, però em guardaré de dir-ho. Això sí, si ha de tornar a passar, poso la mà al foc que haurà de ser sobre les mateixes bases. Futbolístiques i mentals. De la idea de joc a l’ambició sense límits. De la convicció en el model propi a la inesgotable capacitat de renovació. I amb els futbolistes adequats, és clar.
Deixem la retòrica i parlem d’això. De futbol, dels futbolistes. Guardiola va construir un equip meravellós al voltant de Messi. Va ser el millor que podia fer l’equip i el millor que podia fer per Messi. L’un per l’altre, la història ja la sabem. Amb els ulls amb què vam admirar Messi mirem ara els joves que surten de la Masia amb la màxima il·lusió. No per comparar, perquè no els fa cap bé, però sí perquè hem après que no hi ha res que pugui dur el Barça més a prop de la glòria que les joies de la Masia. I ara mirem amb ulls orgullosos nois com Balde, Gavi, Araujo, Romeu i el pseudo Masia Pedri. I amb ulls il·lusionats Fermín, de qui ja vaig parlar, i Lamine Yamal. No em deixo Ansu Fati. Vull acabar aquest article en què parlo dels fonaments de la felicitat culer amb Ansu i Yamal.
No descobreixo res tampoc si dic que ells dos són les joies del planter en què tots hem vist els referents on poder edificar un Barça de llegenda. En el cas d’Ansu, les lesions l’han frenat i tots vivim en la incògnita de si, a còpia de partits, acabarà sent el jugador que va heretar el 10 de Messi encara que sigui acabant jugant de 9. Tinc molta confiança que aquesta temporada que ha decidit jugar al Brighton li doni, ens doni, la resposta que desitgem i que vam intuir quan ens va enlluernar quan encara era un adolescent.
I que l’any que ve jugui al costat de Lamine Yamal en un gran Barça en què Xavi ja hagi instal·lat els fonaments. En el cas de Yamal estic convençut que, en el terreny de joc, només es tracta de no posar-li límits que ell no es posi. I d’acompanyar-lo, amb el model de Messi, en el seu creixement futbolístic i personal. El talent el té. Tot. Només cal que, com Messi, sàpiga que els èxits més grans consisteixen a jugar cada partit com si fos el primer i alhora com si fos l’últim.
Jo em comprometo a no parlar de la resta de la meva vida, sinó a gaudir-los en el present com si cada dia fos l’últim.