El 5 de setembre de 1973, avui fa 50 anys, Cruyff debutava amb el Barça en un partit amistós contra el Cercle de Bruges belga. En aquell moment, en veure el nivell de joc i la il·lusió generada en el barcelonisme, l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán augurava l’inici d’una “dècada prodigiosa” semblant a la liderada per Kubala els anys cinquanta.

El jugador holandès es va convertir de seguida en el centre al voltant del qual gravitava tot el club. Fins al punt que el dibuixant i humorista Jaume Perich va proposar un nou disseny de l’escut amb un nou significat per a l’acrònim CFB: “Cruyff de Futbol Barcelona.” Tanmateix, no van faltar polèmiques. La premsa de Madrid denunciava el cost del traspàs; les cartes dels lectors dels diaris barcelonins expressaven les posicions a favor i en contra de la seva incorporació; es parlava de la necessitat dels catalans i barcelonistes de “reafirmar-se”; l’increment del preu de les entrades, les begudes i els coixins superava al del cost de la vida, i els culers corrien els risc de passar a ser anomenats “grills” perquè no es cansaven de cridar: “Cruyff, Cruyff, Cruyff...”.

El seu fitxatge responia a una doble necessitat. Calia un jugador pont que restablís la comunicació entre l’entrenador, Rinus Michels, i la plantilla i, alhora, un revulsiu que garantís la victòria del president Montal. A més, el club podia recuperar la iniciativa després del cas Di Stéfano, malgrat la pressió de l’empresa Phillips, que preferia el seu traspàs al Real Madrid. El delicat context polític no es podia permetre un nou “greuge centralista” i la Federació Espanyola de Futbol va optar per inhibir-se.

Esportivament, Cruyff podia compensar les mancances ofensives d’un equip massa supeditat a les genialitats de Marcial o a les habilitats de Reixach i que destacava per una gran eficàcia defensiva sota el lideratge de Gallego. En el seu debut, el futbolista holandès ja manava els seus companys dins del terreny de joc. Una actitud que podia comportar més d’una fricció, sobretot després de la mala maror produïda per les sortides de Marcial i Reina, enfrontats amb l’entrenador.

El seu instint posicional, només a l’abast dels grans talents del futbol, s’orientava sempre a la consecució del gol. Sense ser un jugador total, com Di Stéfano, o tenir una gran tècnica individual, com Kubala i Pelé, Cruyff es desmarcava amb una gran facilitat i obria forats entre la defensa per a l’entrada dels seus companys. Una ascendència futbolística que portava la resta de l’equip a mirar-lo cada vegada que finalitzaven una jugada en espera del seu veredicte. L’enlluernament també es contagià a un públic més predisposat a ovacionar les jugades de Cruyff o Sotil, o a disculpar les seves errades, que no pas les dels jugadors nadius (“Cruyff o el inicio de la década prodigiosa”, Triunfo, 1973).

Ara bé, a l’hora de la veritat, el seu rendiment no va respondre a les expectatives inicials creades. Tan sols va aconseguir guanyar una lliga i una copa del Generalísimo. Tot i això, el seu record va deixar una empremta prou forta entre els aficionats que va possibilitar el seu retorn com a entrenador. Aleshores va poder acomplir les esperances dipositades en ell. Els seus èxits esportius i el seu llegat, representat per un estil de joc ofensiu i una aposta pels jugadors de La Masia, li van valer el reconeixement de Vázquez Montalbán com un dels grans referents de la història del barcelonisme (“Kubala, entre Gamper y Cruyff”, El País, 2002).Jordi Osúa és editor del llibre “Manuel Vázquez Montalbán. Barça, cultura i esport” i autor de “Vázquez Montalbán: fútbol y política”.