L’inici de la Vuelta va transcórrer en un mar de mala planificació, vagues de ciclistes encobertes, operacions policials i xocs evitables després de l’arribada. Es podria qualificar de moltes maneres, però potser l’adjectiu més precís per a tot plegat és esperpèntic. Els ciclistes havien estat preparant la primera etapa pels voltants de Barcelona els dies anteriors amb una calorada asfixiant, però just cinc minuts abans de començar a rodar el primer equip va caure un llamp, el cel es va tancar, no va parar de ploure durant tota la prova i s’anava fent fosc a marxes forçades. L’organització no va pensar que a Barcelona hi pot ploure i que es troba més a l’est que altres llocs on la primera etapa també havia sigut al vespre. Les diferències també són geogràfiques.

Però més enllà de tot això i limitant-nos al que és esportiu, la primera etapa va ser una contrarellotge per equips. És una de les disciplines del ciclisme més boniques i poc freqüents. Els ciclistes no surten tots junts sinó per equips, de vuit en vuit. El temps dels quatre primers de cada equip no el marquen ells mateixos, com a la resta d’etapes, sinó el ciclista que entra en quarta posició. Per tant no té sentit que el més ràpid entri sol sinó que la gràcia és que han de cooperar.

En aquesta etapa és molt important la tàctica: es poden donar relleus curts o llargs; mirar d’arribar tots vuit junts tan lluny com es pugui o “cremar” algun ciclista que ho doni tot al principi i després es despengi del grup; el líder pot anar a roda beneficiant-se del rebuf dels companys o en alguns trams complicats encapçalar-lo per evitar les caigudes. Tot això ho vam poder veure a la capital de Catalunya, on hi va haver equips que van arribar a meta amb només quatre ciclistes i d’altres que ho van fer amb l’equip sencer.

En aquesta etapa els ciclistes avancen com una unitat formada per diversos ciclistes, i l’aerodinàmica i la coordinació gairebé són tan determinants com la força física. Últimament no hi ha gaires contrarellotges per equips. Té mala premsa perquè solen guanyar els equips forts i pot penalitzar un líder sense equip. Molts ciclistes reconeixen que és l’etapa d’una gran volta on pitjor ho passen perquè si falles no només perds temps tu, sinó que el fas perdre als teus companys.

En certa manera és similar a un bot amb vuit remers. En aquest cas òbviament han d’entrar tots junts, però l’exercici tampoc és només de força, ni serveix de gaire que un sigui molt superior, sinó que la regulació de l’esforç i la coordinació són gairebé tan importants com la potència.

L’anterior contrarellotge ciclista per equips masculina a Catalunya havia estat a la Volta a Catalunya el 2017 al millor lloc del sud d’Europa per remar: Banyoles. Van pujar cap a Vilademuls, van rodar per sota els plataners d’Orfes cap a Esponellà i van tornar a la capital del Pla de l’Estany per constatar que la comarca efectivament té un meravellós estany però no té cap metre de pla.

La contrarellotge per equips és un dels plaers visuals a què es pot accedir contemplant el ciclisme. Ja sigui per la televisió, veient com cada equip es mou en una coreografia de gran plasticitat, es donen relleus i van perdent unitats, ja sigui en viu, on l’adrenalina i la fressa s’imposen. Tant de bo la Volta torni a programar-ne una i no hàgim d’esperar sis anys per poder tornar a gaudir-ne de ben a prop.