Jorge Vilda i el tsunami Rubiales
Jorge Vilda va ser capaç de sobreviure al famós motí de “les 15”, sota el paraigua protector de Luis Rubiales va aferrar-se a la cadira tot i la immensa sacsejada que va produir aquell terratrèmol de magnitud 9 en l’escala de Richter, i mesos després, enmig del caos i la runa, damunt la gespa de l’Australia Stadium de Sydney acabaria escrivint contra pronòstic el seu nom als llibres d’història com el primer seleccionador del futbol femení espanyol que aixeca una copa del món. Era fàcil imaginar que guanyaria la pugna a “les 15” perquè jugava amb cartes marcades, era més difícil preveure que amb ell en el càrrec i amb un vestidor ferit Espanya guanyaria el seu primer mundial, però el que era impossible d’endevinar és que aquella destitució que més de la meitat del vestidor havia reclamat en el seu dia es produiria 16 dies després de guanyar una copa del món. Els camins del Senyor són inescrutables. Un petó no consentit ho ha capgirat tot. I heus aquí la ironia: Vilda està fora per una acció fastigosa que ell no ha comès i, en canvi, va romandre en el càrrec tot i el grapat de males praxis o deficiències de les quals ell sí que era directament responsable. Bona paradoxa. Els aplaudiments durant el discurs de Rubiales l’han condemnat i el mateix Rubiales el va posar en la diana quan li va oferir en aquella assemblea del dia 25 un sou anual de mig milió d’euros. El tsunami Rubiales l’ha ofegat. La guillotina espera ara un altre cap. Aquí el que cal de veritat és un canvi estructural profund dins la FEF i, això, amics...