A pesar de l’idiota de Rubiales, dels seus acòlits i dels que ara sí que el critiquen, però només per tapar el seu propi masclisme. A pesar dels diners dels emirats, de futbolistes comprats amb diners tacats i dels milions de les dictadures. A pesar de tenir un president ultradretà a la lliga que amb la seva arrogància mata a pessics el campionat. A pesar de la FIFA, que cada vegada sona més a màfia, i dels quaranta lladres que se n’aprofiten. A pesar de corrupteles, del videoarbitratge i dels mals usos de la justícia. A pesar de programes i canals de Twitch de xarrameca insulsa i de directors esportius de marca blanca que criden a Twitter com si fossin Simó del desert a dalt de la columna. A pesar de clubs estat i d’estats al servei d’un sol club i l’ésser superior que els presideix. A pesar d’aquells que no volen que polititzem el futbol i que ens diuen nacionalistes mentre ells s’embolcallen amb banderes per animar la selecció. A pesar de racismes, masclismes i feixismes a les grades. A pesar de tot això, quina bellesa és un partit de futbol!, i com l’enyorem en caps de setmana que, com aquest, no juga el nostre equip.

El futbol és un negoci putrefacte, però un esport meravellós. Potser, aquells que l’estimem, ja és hora que ens plantem i diguem alt i fort, als lladres i bords que no paren de pervertir-lo, allò que va cridar Diego aquell dissabte de novembre del 2001 a La Bombonera. Ell es va equivocar molt, però aquell dia tenia raó i la pilota no es taca! Per molt que s’hi escarrassin aquests cretins, la pilota no es taca!