La viralitat de l’“o blanc o negre”
En una entrevista a RAC 1, Aleix Garcia deia: “Jo també hauria marxat al Barça com Oriol Romeu, amb els ulls tancats.” Es va equivocar? Rotundament, tot i que les seves paraules anaven carregades de sinceritat, un bé preuat a la indústria. En un moment, molts usuaris gironistes, a través de la xarxa social X –Twitter per als romàntics– van alçar la veu contra el migcampista d’Ulldecona. Veient l’enrenou, el futbolista, al cap de catorze hores d’haver-se publicat la piulada, va decidir excusar-se i va demanar disculpes. Avui en dia la paraula de les figures públiques a la xarxa pren un poder molt elevat, sobretot perquè pot condicionar la vida d’altres usuaris. Sí, des que Donald Trump va guanyar unes eleccions en una campanya basada, principalment, en sembrar odi per les xarxes socials, la societat ha pres consciència del gran poder que té el món d’internet. Malauradament, aquest món tendeix a crear incendis entre dues maneres de veure les coses. Sí, només dues visions que no serveixen per enriquir el tema en qüestió. Ja no es creen debats a Twitter, així com no existeix cap mena de crítica –constructiva– a Instagram. O blanc o negre, evitant navegar per una infinitat de grisos, de ments. El món de l’esport és un clar exemple que no hi ha cap finalitat de conèixer noves visions, sinó que el més important és defensar la teva. No està malament defensar els teus ideals, però has de ser conscient que una piulada no serà sempre una carta de presentació. En absolut.