La viralitat de l’“o blanc o negre”

En una entre­vista a RAC 1, Aleix Gar­cia deia: “Jo també hau­ria mar­xat al Barça com Oriol Romeu, amb els ulls tan­cats.” Es va equi­vo­car? Rotun­da­ment, tot i que les seves parau­les ana­ven car­re­ga­des de sin­ce­ri­tat, un bé pre­uat a la indústria. En un moment, molts usu­a­ris giro­nis­tes, a través de la xarxa social X –Twit­ter per als romàntics– van alçar la veu con­tra el mig­cam­pista d’Ull­de­cona. Veient l’enre­nou, el fut­bo­lista, al cap de catorze hores d’haver-se publi­cat la piu­lada, va deci­dir excu­sar-se i va dema­nar dis­cul­pes. Avui en dia la paraula de les figu­res públi­ques a la xarxa pren un poder molt ele­vat, sobre­tot perquè pot con­di­ci­o­nar la vida d’altres usu­a­ris. Sí, des que Donald Trump va gua­nyar unes elec­ci­ons en una cam­pa­nya basada, prin­ci­pal­ment, en sem­brar odi per les xar­xes soci­als, la soci­e­tat ha pres consciència del gran poder que té el món d’inter­net. Malau­ra­da­ment, aquest món ten­deix a crear incen­dis entre dues mane­res de veure les coses. Sí, només dues visi­ons que no ser­vei­xen per enri­quir el tema en qüestió. Ja no es creen debats a Twit­ter, així com no exis­teix cap mena de crítica –cons­truc­tiva– a Ins­ta­gram. O blanc o negre, evi­tant nave­gar per una infi­ni­tat de gri­sos, de ments. El món de l’esport és un clar exem­ple que no hi ha cap fina­li­tat de conèixer noves visi­ons, sinó que el més impor­tant és defen­sar la teva. No està mala­ment defen­sar els teus ide­als, però has de ser cons­ci­ent que una piu­lada no serà sem­pre una carta de pre­sen­tació. En abso­lut.