Ni als vuitanta vivíem a la glòria ni ara estem immersos en una decadència col·lectiva postmoderna; al contrari, tota comparació entre èpoques ha de llegir les singularitats concretes, i alhora, distingir l’evolució dels judicis morals en acostar-se a la realitat. Així doncs, per posar dos exemples, estem millor amb la gestió de la sida gràcies al coneixement i precaució d’aquesta, però alhora estem pitjor per educar els fills en la llibertat que teníem quan fèiem del carrer una habitació més de la nostra llar: la nostàlgia és el llenguatge dels desarrelats al present, i l’excés d’apologia de l’ara i l’aquí, el vocabulari dels desmemoriats que neguen les herències passades.

A partir d’aquí, si prenem el tema concret dels futbolistes joves amb aurèola de futures estrelles, veurem que en aquest punt hem abandonat el sentit comú per prendre el camí inexorable de l’apocalipsi inapel·lable. La renúncia a les jerarquies requerides dels enyorats noranta en què Guardiola madurava sota la tutela d’un Cruyff que li va etzibar al primer partit “Has jugat més lent que la meva àvia”, ens ha dut a debats paranoics que mostren el desconcert general de qui ha perdut el rumb a l’hora d’educar els seus fills: la hiperpaternitat arriba al futbol.

Primer vam haver d’aguantar l’estupidesa servil de si Gavi (19 anys) podia suportar dues suplències seguides sense enfadar-se; llavors, l’eterna discussió àrida de si Ansu (20 anys i genolls trencats) feia cara moc perquè disposava de pocs minuts a pesar d’anar al ralentí; més tard, el rerefons de la renovació de Balde quan va realitzar deu cavalcades de mèrit (19 anys i representat pel secretari tècnic a l’ombra), i finalment, la discussió delirant nivell pares helicòpters de si Lamine Yamal (16 anys, o sigui, nascut quan Guardiola entrenava el B) acceptaria un segon pla després d’una explosió objectiva provocada, entre d’altres coses, per la incapacitat de fitxar extrems de qualitat. Ras i curt, l’estem cagant quan parlem de nens inexperts com si fossin veterans responsables, ja que tractant d’estrella qui no té la maduresa per administrar el fet de ser un referent, doncs res, estàs reconstruint el personatge més concorregut els darrers anys al vestidor del Barça: nens mimats amb ànima dictatorial capaços de malmetre la gestió esportiva i econòmica del club.

De totes maneres, també s’ha de dir que hi ha un vessant incontrolable que dificulta la conducció emocional d’aquests jugadors, ja que hem passat de la realitat pretèrita en què el Guardiola de torn era un sex-symbol que anava pel carrer amb certa normalitat, a ser víctimes dels familiars xucladors especialistes a no fotre pal a l’aigua: menors d’edat convertits en marca comercial quan encara no tenen edat de votar. Així doncs, en aquest context de gallina dels ous d’or en què se’ls treu a subhasta sense mirar el qui ni el com, se’ls ven també la gran mentida que pot convertir-los en idiotes: el futbol et deu alguna cosa i no acceptis viure en un segon pla perquè tampoc has d’aprendre tant dels altres. Egocentrisme absolut.

En definitiva, el Barça recupera l’èxit de sostenir-se futbolísticament amb la Masia, però també ha de ser valent per fer un Ilaix Moriba les vegades que faci falta, mentre nosaltres, entorn periodístic avesat a grandiloqüències èpiques per qualsevol ximpleria, tractem amb justícia aquesta generació excepcional sense oblidar realment el que són: joves que no han empatat amb gaire ningú i necessiten picar molta pedra per ser tractats com imprescindibles.