La concentració de Djokovic
Quan anava al col·legi, Novak Djokovic devia ser capaç de llançar boles de paper a la pissarra o qualsevol altra rebequeria i, tot seguit, concentrar-se al cent per cent fent un examen. De gran, és si fa no fa el mateix. Més enllà de la seva qualitat excelsa jugant a tennis –té el millor revés a dues mans del món, un servei obert que condiciona, grans percentatges jugant amb segons i una lectura tàctica sublim–, el líder de la història dels grans eslams guanyats amb 24 després de conquerir el seu quart obert dels EUA, és capaç de jugar amb aplom en els moments més complicats amb una mentalitat de ferro encara que només segons abans s’hagi encès d’ira escridassant el seu grup de treball –o el món– perquè ha fallat quatre pilotes. Ells, Ivanisevic i companyia, callen, miren a terra i esperen la revifada del seu deixeble per aixecar-se i celebrar un punt. Perquè saben que la seva reacció és visceral i que els crits i les preguntes retòriques són només la fórmula per desfogar-se d’un home sol que suporta la càrrega feixuga de la història i també de l’autoexigència, la dosi que impulsa els grans guanyadors. Djokovic hi conviu i ho sap gestionar. En el tercer set de la final contra Medvédev, quan el tenia contra les cordes amb 3-1 i break amunt, va cometre errors i va deixar que el rus signés un contrabreak. I això el va desesperar. Es va esbravar, es va aixecar de la cadira i, de seguida, va certificar un altre trencament definitiu, una exhibició de versatilitat mental. Per això és el millor.