Amb l’estrena de l’afable setembre, s’adorm la vida frenètica de representants i secretaris tècnics negociant in extremis entre clàusules complexes. Aràbia ha tret a passejar el talonari amb la intenció de jubilar velles glòries i robar-nos futures promeses a preu d’or. El futbol europeu trontolla. Veurem si es decanta per retre culte als comptes corrents del petroli invitant-los a jugar futures edicions de la Champions o percep l’amenaça asiàtica com una oportunitat per reinventar-se més enllà de veure’s com a negoci i retorna amb subtilesa al romanticisme originari. No tot està perdut.

Amb la rutina, reviscola la passió dels menuts, submergits en la xauxa del joc. Corren, gamben i acaronen la pilota pel simple plaer de fer-ho. Celebren un gol com si els hi anés la vida i s’abracen als companys mentre criden. Els pares, si deixen fer i es dediquen a animar, xalen també de l’espectacle. El caganiu, tot il·lusió, esmicola la resignació del retorn a les aules: s’emprova les botes noves que li ha regalat el tiet i les neteja fins que brillen mentre frisa perquè sigui dilluns. Començarà els entrenaments, coneixerà el nou entrenador que idolatrarà fins al juny i es retrobarà amb els seus amics de l’equip, amb qui els caps de setmana, faci fred o calor, confondrà el camp de futbol amb un tros de cel. Perden sovint, però a vegades, amb sort, guanyaran. És igual. Un partit és una festa i juguen per ser una estona més feliços.