Opinió

Cel·luloide vertical

Juan Antonio Bayona recrea a La sociedad de la nieve, pel·lícula presentada al festival de Venècia i encara no estrenada, les vicissituds dels supervivents del famós accident d’avió que el 1972 traslladava, entre d’altres passatgers, els integrants d’un equip de rugbi de l’Uruguai a Xile per jugar un partit. Ja he comentat en més d’una ocasió que a un servidor el fascinen els episodis de supervivència extrema. I a fe de Déu que, per als que van salvar la pell, aquest en va ser un. Ja no només perquè l’avió amb què viatjaven va espetegar en un lloc d’hostilitat màxima com és una glacera a l’alta muntanya dels Andes xilens, sinó també perquè els setze pobres supervivents –d’un total de 45 persones entre tripulants i passatgers– ni tan sols havien tocat neu anteriorment i no tenien ni el material ni la roba d’abric adequats a l’entorn. Això em remet a una ascensió hivernal al volcà Villarrica, precisament a Xile, en què un anglès que ens acompanyava, llec en la cosa muntanyenca, es va posar a caminar com un ànec quan es va haver calçat els grampons per primera vegada. L’anglès en qüestió es va escagarrinar en veure que, per arribar al cràter del volcà, el pendent s’inclinava ostensiblement –res gaire tècnic, però la neu dura feia l’ascensió un xic complexa– i va preferir esperar-nos en un replà. Imagineu-vos, doncs, com devia ser la sensació de desemparament de la colla de supervivents d’aquell vol.

He arribat a més de mig article i amb prou feines he dit res sobre allò que volia abocar aquí. La pel·lícula de Bayona m’ha fet reflexionar sobre el maltractament que els esports de muntanya han rebut en el cinema convencional (no documental). Potser La sociedad de la nieve –i la seva predecessora, Viven!– no es pot considerar estrictament una pel·lícula d’esports de muntanya, encara que els dos escollits que van creuar la serralada per cercar ajut es van haver de convertir en alpinistes improvisats. El cas, però, és que no crec que el setè art hagi aprofitat tot el potencial d’uns esports que tenen lloc en un marc incomparable, expressió gastada d’allò més pel gremi periodístic però mai més adequada com en aquest cas. I més encara quan es tracta d’una activitat que tendeix a l’èpica tant del gust de Hollywood. Ara penso en Límite vertical, film infecte en què el protagonista es permet fer uns esprints a 8.000 m que ni Ben Johnson quan anava més dopat que el plató d’un programa de safareig. I en mànigues de camisa! A Máximo riesgo, en què el gran escalador Wolfgang Güllich va doblar Sylvester Stallone en les escenes d’escalada, es va recrear prou bé l’ambient de les Rocoses, tot i que la pel·lícula es va filmar als Alps. Hem tingut grans actors enfilant-se per la muntanya, com a la La montaña sinestra, en què un simpàtic Spencer Tracy, escalador altament qualificat, és pressionat pel seu germà perquè el guiï fins al punt del Mont Blanc on s’ha estavellat un avió per robar les pertinences de les víctimes. I també recordo Clint Eastwood enfilant-se per la cara nord de l’Eiger amb l’encàrrec de matar l’integrant d’una expedició. James Bond també ha lluït habilitats alpinístiques en diverses pel·lícules de la saga. Domina totes les disciplines i se’n surt de totes, òbviament. Em va agradar especialment Everest, pel·lícula dirigida per l’islandès Baltasar Kormákur, fill del pintor català Baltasar Samper, en la qual es relata la tragèdia que el 1996 va segar la vida a vuit persones a la muntanya més alta del món. Tant l’Everest –amb imatges filmades ad hoc pel cineasta David Breashers, que va viure aquella tragèdia, però també generades digitalment– com l’activitat alpinística i els fets descrits em van semblar recreats amb admirable fidelitat.

I per acabar –tot i que la llista podria ser més llarga– m’agradaria destacar dues pel·lícules petites i diria que antagòniques. La primera és Grito de piedra, de Werner Herzog, que relata la rivalitat extrema entre dos alpinistes –que, a més, estimen la mateixa dona– durant una ascensió al Cerro Torre. La segona és El tiempo se ha detenido, dirigida per Ermanno Olmi, una preciosa història d’amistat entre un jove estudiant i el guarda de les obres d’una presa que transcorre en un refugi d’alta muntanya durant l’aïllament hivernal. Això de mirar si alguna d’aquestes pel·lícules és a la vostra plataforma de streaming ja ho fareu vosaltres, oi?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)