El mal auguri de Lamine Yamal
Sap greu preveure que el talent del jove Lamine Yamal Nasraoui l’arrossegarà pel pedregar del negoci.
Dimarts passat, en el plural d’aquest mateix espai d’opinió i anàlisi, el company Frank Bayer ja parlava de l’estupidesa d’encimbellar jovenets immadurs al capdamunt de la referència futbolística i advertia del perill de convertir-los en uns petits dictadors idiotes –un servidor, en diria ximples–, capaços, tal com està el mercat, de malmetre les gestions esportives i econòmiques dels clubs que els forma i paga.
Però n’hi ha més.
Com a mínim, ja des del mes de maig i fins no fa ni quatre dies, la indústria opinaire del Real Madrid va insuflant a la cobdícia habitual dels pares d’aquestes criatures talentoses els aires tòxics dels globus sonda de la vida regalada. Així, s’han esbombat les estades del pare de la criatura, el senyor Mounir Nasraoui, a la llotja del Santiago Bernabéu festejat per Florentino Pérez, atès que es veu que és un madridista convençut, mentre la maquinària propagandista de la província culer contraresta els cants de la sirena d’or provant de despertar en la consciència de l’adolescent la remor de les arrels recordant que va néixer a Esplugues de Llobregat, que va ser veí del barri humil de Rocafonda de Mataró, on encara té força parents, i que va començar a remenar la pilota a l’escola del Club de Futbol de la Torreta, del barri del municipi de la Roca del Vallès, a l’extraradi de Granollers, d’on va pescar-lo el Futbol Club Barcelona.
No cal dir que els efectes de tot aquest esclat deixen el pobre noi en una posició ben galdosa.
D’entrada, ja ha debutat a la selecció nacional espanyola, per impedir que ho faci amb la marroquina, i al barri de la Torreta ja hi ha qui demana que el camp on va començar a despuntar dugui el nom de la seva persona. Tothom, doncs, arrambant cap a casa la tendresa del jove imberbe, va marcant el terreny on vol que caigui el fruit d’una llavor tan prometedora –i ja em dispensaran la metàfora pagesa, perquè si ens expliquéssim la situació del xicot amb terminologia inversora és ben segur que la imatge bucòlica present ens remetria a la sordidesa de l’explotació econòmica; és a dir, a la d’una pedofília que, no essent sexual sinó embolicada amb el paper de la moral dinerària, s’accepta i, fins i tot, s’admira.
Malaguanyada, la formació del xicot, perquè tots els camins el menen cap al desastre.
O bé fructificarà en un altre Messi qualsevol, recollint diners a cabassos a la processó de l’opulència, embolcallant-se amb la bandera celestial de l’statu quo –amb tota la responsabilitat sobre els qui, aquest, expulsa de la rua–, o bé en un altre Ansu Fati deixat anar en espera que s’estripi el pedaç amb què s’ha dissimulat la trencadissa –dels genolls, en aquest cas–, o bé patirà el destí dels condemnats a l’ostracisme si els resultats no corresponen als fruits –o els beneficis– que es preveuen. Ras i curt: o bé empastifat o bé empestat per l’or de la delirant criminalitat esportiva.
I sap greu, perquè el noi no pot convertir en pal de paller el bri de palla d’una personalitat tan dirigida, tan predestinada quan a penes si hauria de començar a trempar-se, que ja podem ben dir que el pobre Lamine Yamal està forjat amb el ferro osteoporòtic d’un personatge de tragèdia.
I és lamentable, perquè no està educat a fer cap altra cosa que no sigui continuar meravellant tothom amb el joc i el toc de pilota que el precipiten irremeiablement a la voracitat deshumanitzadora de l’espectacle.