Això no és golf, és més
Igual que en el quadre de René Magritte La traïció de les imatges quedava clar que “això no és una pipa”, aquest no és un article de futbol encara que comenci parlant de futbol i d’un futbolista. En el cas de Magritte era una reflexió intel·lectual sobre la realitat i la representació de la realitat. En el cas d’aquest article, res d’això. És fruit d’una ment, la meva, que per molt que es proclami poliamorosament poliesportiva, està sempre contaminada pel futbol.
Anem a l’anècdota. Quan es va saber que la Ryder Cup d’aquest any 2023 es disputaria a Itàlia, i concretament al Marco Simone Golf & Country Club, la meva ment va fer la fàcil associació de considerar que el nom del camp de golf només podia ser pel del futbolista Marco Simone. Marco Simone és fàcil de recordar pels aficionats al futbol. Va formar part d’aquell Milan de finals dels anys vuitanta i principis dels noranta d’Arrigo Sacchi primer i Fabio Capello després. Va ser un bon davanter que va jugar una bona pila de partits en l’equip rossonero tot i tenir la competència a la davantera primer de Marco van Basten i Daniele Massaro i més tard de George Weah. I si no són suficients aquestes referències de Marco Simone, s’ha de dir que va brillar amb llum pròpia en la final de la Champions del 1995 entre el Milan i l’Ajax perquè va aparèixer a la gespa amb unes sabates de futbol blanques.
Les últimes referències futbolístiques que he trobat de Marco Simone són com a entrenador del Châteauroux francès el 2021. I també he trobat alguna imatge d’ell jugant a golf. Jo no sé si Marco Simone serà el divendres 29 al Marco Simone Golf & Country Club, però és probable que sí. Més enllà de la coincidència, el camp no du el nom del futbolista. Va ser dissenyat i construït el 1989 en uns terrenys al voltant del Castello de Marco Simone, monument nacional italià. I qui li dona nom, Marco di Simone, era un noble del segle XV que va transformar una torre rural en un palau.
El divendres 29 s’hi comença a disputar un dels grans esdeveniments del món de l’esport, la Ryder Cup. La competició que enfronta l’equip d’Europa i el dels Estats Units en què juguen bona part dels millors golfistes del planeta. El golf és un dels meus esports preferits. M’apassiona. I hi jugo, ara més esporàdicament, encara que principalment hagi estat en la modalitat més abastable que és el pitch & putt. Potser no és fàcil aficionar-se al golf, encara que només sigui com a espectador, perquè les transmissions televisives no estan a l’abast del públic general, sinó en canals molt específics de plataformes de pagament. Podria donar centenars de raons i explicar milers d’imatges per a la posteritat per convèncer qui no n’és aficionat (o addicte) que el golf és un esport apassionant. Però ja he gastat bona part de l’article.
Us ho diré, doncs, de la mateixa manera que he començat: la Ryder Cup és un torneig de golf que no és un torneig de golf. És molt més. És l’espectacle del golf elevat a competició esportiva inigualable. Per la història. Perquè és per equips (continents). Pel format. Per la pressió. Per l’emoció. Però sobretot per la passió que hi posen els millors jugadors del planeta. Que hi juguen pel prestigi i no pels milions que guanyen en els tornejos del PGA Tour. Durant tres dies, els enfrontaments per parelles o individuals són una successió de moments determinants i apassionants.
Encara que no sigui com Marco Simone in situ, els convido a gaudir de la 44a edició de la Ryder Cup. Si són golfaddictes ja sé que ho estan esperant amb candeletes. Si no, provin-ho i en parlem després del diumenge 1 d’octubre.
De moment, retinguin aquests noms:
Per Europa, Viktor Hovland, Rory McIlroy, Jon Rahm, Matt Fitzpatrick, Tyrrell Hatton, Robert McIntyre, Tommy Fleetwood, Sepp Straka, Shane Lowry, Justin Rose, Nicolai Hojgaard i Ludvig Aberg, a les ordres del capità Luke Donald.
Pels Estats Units, Scottie Scheffler, Wyndham Clark, Brian Harman, Patrick Cantlay, Max Homa, Xander Schauffele, Justin Thomas, Brooks Koepka, Jordan Spieth, Collin Morikawa, Sam Burns i Rickie Fowler, a les ordres del capità Zach Johnson.
Tee off!