Va plegar Rubiales, només quan no va trobar més sortida, però la marxa del president no ha resolt ni de bon tros el caos a la federació espanyola de futbol. L’incendi al voltant de la selecció espanyola femenina és dels grossos. Les futbolistes exigien una reestructuració profunda, més enllà de la marxa de Rubiales i de Jorge Vilda, per tornar a la selecció. La primera convocatòria de Montse Tomé, incloent –per sorpresa i sense consens– la gran majoria de mundialistes i fins i tot algunes que hi havien renunciat per principis com Mapi León i Patri Guijarro, és una maniobra perversa per augmentar la pressió cap a les jugadores. La mateixa federació que una estona abans de la convocatòria assegurava en un comunicat que volia començar una nova etapa, instava les jugadores “a sumar-se al canvi liderat per la federació” i parlava d’un “clima de confiança mútua”. Les protagonistes es van assabentar en directe, a través dels mitjans, que eren citades. Una molt mala manera de vendre regeneració. El desafiament és insensat. Les jugadores, citades d’un dia per l’altre, miren de trobar la manera d’evitar el càstig, perquè la llei de l’esport espanyola amenaça fins i tot d’inhabilitació. La guerra continua.