No soc ni crèdul ni cap ‘flipat’
Fa temps que alguns, pocs, intentem informar i explicar que al Girona s’estan fent bé les coses. De vegades topem contra els més escèptics, els més crítics, que coneixen poc el passat del club, o els més tossuts, que, tot i veure com evoluciona l’entitat, fan de veu crítica perquè la millora no és suficient o adient per a ells –i no dic que facin malament–. A Montilivi han après dels errors de la primera etapa a primera, en què el projecte era encara tendre i en què sí es van cometre errades greus castigades amb un descens dolorós. Però no es va perdre la paciència. No es va perdre la fe. Ningú va perdre els nervis, sobretot els propietaris, i el rumb es va mantenir fix fent passos ferms. I amb Míchel es va trobar la peça que encaixava a la perfecció entre tot allò que desitges fer, on vols arribar, i com aconseguir-ho. I el com amb Míchel es va tenir clar ja de bon començament, quan l’equip estava en descens a 1a divisió FEF –a molts us pot sonar a xinès– i semblava que res arrencava. Fins i tot la intel·ligència artificial, utilitzada cada vegada més pels clubs de tot el món, creia en l’estil Míchel i els resultats que podia arribar a aconseguir. Per sort, ningú es va equivocar, ningú es va posar nerviós (altre cop) i amb el de Vallecas el Girona s’ha erigit en l’equip de moda de la màxima categoria trencant tots els registres en la seva curta vida a primera, però de la ja llarga a la LFP. Com ha canviat el club des d’aquell 2008! I una cosa és indiscutible per tot l’entorn. Ens hem fet grans. Tots!