Un orgasme de més de vuit segons

Els cata­lans vivim de peti­tes victòries, de min­ses engru­nes que ens fan somiar en gran, d’altres mane­res de viure allu­nya­des de la cul­tura hegemònica, o sigui, de ges­tes humils que toquen el vora­viu a la Cas­te­lla de mira fins on m’arriba el mem­bre perquè tinc la capa­ci­tat innata de votar sobre els meus tes­ti­cles. Així doncs, enmig d’aquest con­text de llargària de la mànega de la capi­tal, nosal­tres hem fet sem­pre igual, llui­tem con­tra l’ogre borni amb el gest sor­ne­guer de qui gau­deix més essent un gra el cul que no pas un gra en si mateix, això sí, quan acon­se­guim ser la mosca collo­nera per­fecta anem al llit amb el deure acom­plert de qui no deixa des­can­sar tran­quil els Espar­te­ros.

D’aquesta manera hem anat a dor­mir el 24 de setem­bre, ani­ver­sari de la segona expe­dició cul­tu­ral i huma­nitària de Colom a Amèrica i de la inau­gu­ració d’un Camp Nou en runes: aca­ro­nant la Puerta del Sol amb orti­gues tre­tes de la car­re­tera de les Aigües i del cas­tell de Sant Miquel, allà on et vaig dir que t’esti­mava sense esti­mar-te de veri­tat. Per tant, molts d’aquells que ens vol­drien amb el cap a terra i el cul amb pompa han anat a tre­ba­llar ras­cant i ras­cant després de bus­car pólvo­res de talc a la far­ma­ci­ola, perquè clar, van repe­tint men­tre es dema­nen uns xur­ros car­re­gats de sucre, amb el Barça encara hi estem acos­tu­mats, però ara només en falta els d’en Puig­de­mont jugant la Cham­pi­ons amb un de Valle­cas a la ban­queta, que per cert, no només el parla en la inti­mi­tat.

En defi­ni­tiva, és poca cosa però qui té un país amb inde­pendències de vuit segons té la sort de viure feli­ci­tats humils, i ara mateix, estem exul­tants de veure’ns on no voldríem ser vis­tos, eufòrics de saber que la història t’ha donat pel sac, però a vega­des, només a vega­des, et regala nits on recor­des que somiar és la manera més bonica de viure dins una men­tida pre­ci­osa en què els orgas­mes duren més de vuit segons.