Des de dilluns els nens estan insuportables. Diumenge juguen el primer partit i, és clar, els nervis fruit de la il·lusió necessiten bellugar-se. Arriben del cole i el primer que fan és vestir-se de futbolista. Abans de dormir, preparen l’equipament sense cap arruga. El dia del partit s’aixequen sense remugar, es vesteixen a la primera i recullen l’esmorzar de seguida. És una delícia. El camp els espera. Només volen córrer, tocar la pilota i sentir com els pares els observem de lluny, però sense cridar perquè els fa vergonya, tot i que ens miren de reüll per si estem atents.

Comença el partit, per fi. Tot l’estiu esperant el moment. Ni la piscina ni el mar han pogut fer oblidar el plaer indòmit de jugar a futbol. El rival té un jugador molt bo. Porta el 10. Els sobrepassa tres caps. Agafa la pilota, corre i fa gol. Un, quatre… molts. No és un partit avorrit, perquè ells també ataquen a base de picardia, però encara no tenen la força física necessària. El 10 desequilibra el joc perquè els seus companys només juguen a mirar com agafa la pilota, se la tira endavant, xuta i celebra el gol. Els entrenadors no li diuen res. El podrien enviar de defensa, dir-li que ha de passar la pilota o jugar al primer toc… Se’n poden empescar mil i una, però no. Muts i a la gàbia. Ja els deu estar bé. Queden pocs minuts i finalment el canvien. Que no sigui dit que no juguen tots. S’acaba el joc. Enhorabona, han guanyat un partit amistós.