El futbol no és la foto d’un moment. Però hi ha moments que són per sempre. Com el del Girona líder de primera. La pregunta és òbvia: per què el Girona és líder de primera? La resposta és inequívoca: perquè juga bé. Entenguem-nos, no estic dient que per ser líder de primera la setena jornada sigui condició imprescindible jugar bé a futbol. Hi ha hagut molts líders (i campions) que no han tingut necessitat de jugar bé a futbol. Estic dient que si el Girona és líder és perquè juga bé. Perquè ha triat jugar bé a futbol. Perquè és una obvietat que, triant una altra manera de jugar, el Girona de Míchel no seria líder. La manera de maximitzar una idea de futbol i una plantilla que té els jugadors amb les característiques que tenen els del Girona és jugant bé a futbol. I el Girona guanya com a conseqüència de jugar bé.

És, doncs, molt fàcil de dir per què el Girona és líder: perquè juga bé. Ara bé, jugar bé no és gens fàcil. A part d’una idea de joc, hi ha un entrenador. I a part d’una plantilla, hi ha una feina tàctica.

Jugar bé no és només una actitud estètica. No n’hi ha prou de dir “trio jugar bé”. Jugar bé és una qüestió futbolística: tècnica i tàctica. Jugar bé (i guanyar) és el més difícil en el futbol. S’ha de saber, sobretot, per què és juga bé. I aquí és on hi ha la feina i el mèrit de Míchel. Hi ha el mèrit previ de Quique Cárcel d’haver posat a disposició de l’entrenador una plantilla excel·lent dins les limitacions econòmiques que té el Girona, que inclouen haver perdut el centre de gravetat de l’equip, Oriol Romeu. Tot i això, Cárcel ha millorat la plantilla de la temporada passada: hi ha quasi una vintena de titulars potencials. Però la feina tàctica de Míchel és impressionant en vista dels resultats. Per l’ocupació dels espais. Pel desplegament atacant i el replegament defensiu. Per la velocitat de pilota. Perquè a partir de les passades l’equip guanya metres i exposa el rival a les seves debilitats. I per molts matisos, que fan que es maximitzin les qualitats dels jugadors. Un exemple: el lateral dret, sigui Arnau o Couto, acaba fent d’extrem en atac; a l’esquerra, en canvi, el lateral, normalment Gutiérrez, va cap a dins quan travessa el mig del camp perquè és Sávio el que desequilibra a la banda fent d’extrem. Equilibri no és simetria, i aquesta i altres variants ho demostren. Hi ha molt criteri i molta feina ben feta darrere d’aquesta naturalitat en el joc del Girona.

No sé fins on arribarà l’equip de Míchel. El gaudirem mentre ens faci gaudir d’aquesta manera. I el comprendrem quan no arribi més enllà. Ara com ara sembla que no té límits, però és evident que té limitacions, encara que sigui perquè els rivals també juguen. I hi ha rivals molt forts. Com ahir.

De moment, els aficionats catalans tenim dues certeses: el joc del Girona i la plantilla del Barça. Però una incertesa del Barça, que té a veure amb la fortalesa del Girona: la manera de jugar a futbol. És inqüestionable que aquesta temporada Xavi té una plantilla magnífica i més àmplia que l’anterior. Però és evident també que li falta joc. Em va agradar molt que en l’arrencada de la temporada Xavi digués que el seu objectiu és que l’equip jugui bé a futbol. Al cap d’unes quantes jornades, però, el sento més parlar de concentració, d’intensitat, d’errors individuals i col·lectius. Tinc la sensació que Xavi està buscant la millor versió de cadascun dels seus jugadors, però això, de moment, no sempre suma. Que les aportacions individuals no acaben de compondre un conjunt. A vegades, a estones, sí. Però sense continuïtat. Que de moment és més un equip de jugades (i d’errors) que de joc. Un exemple: m’agraden les conduccions de De Jong, però no tinc la sensació que condueixin a solucions decisives. Un altre: el quadrat al mig del camp em sembla que dispersa més que cohesiona. Queda feina. També ho seguirem.